De lluny

Des del terrat es veuen les altres cases, la roba estesa dels altres, la televisió d'una casa per una gran finestra, una noia que pinta el seu tros de terrat, uns nois que han pujat al seu terrat i corren, i juguen; uns pares i una nena que també han pujat a dalt de tot a córrer, en l'espai d'aire lliure que els queda; en uns baixos d'una casa, al pati, aprofitant que ha arribat la primavera i el temps l'acompanya, fan carn a la brasa; en un balcó hi surt una senyora a contemplar el carrer, buit, amb algun passejant amb gos, com si fos una peça per omplir una mica un decorat buit; al pis de dalt de la senyora hi surt un noi a fumar, i també mira el carrer, com si pensés quan el podrà tornar a trepitjar sense pensar-s'ho. Al bloc del costat, també al terrat, hi han estès roba, que penja, solitària, sota un cel amb núvols grisos que començen a arribar. De lluny se sent que borda un gos, potser content perquè el deixen sortir. Lluny, en altres cases, es veuen llums, i sofàs i butaques, i més televisions, i balcons buits, i pantalles d'ordinador. Tots confinats, ens observem de lluny, com es veu de lluny la ciutat des del terrat, que amaga carrers, avingudes, parcs, teatres, cinemes, oficines, biblioteques, botigues, i moltes vides confinades; i la carretera de les aigües sense figueretes que van vénen, i al Tibidabo apagat, s'hi va apropant la boira, potser per fer-lo més misteriós. De lluny també el mar, més solitari que mai, sense cap vela, ben blau, i el cel ben gris. Ens saludem de lluny, anem a comprar respectant les distàncies, tornem a casa i tornem a observar de lluny, mirem el mòbil, ens truquem per videotrucada, ens escrivim de lluny, i a les vuit del vespre sortim al balcó a aplaudir i piquem les mans potser més a prop que mai, qui sap, potser per compensar tanta llunyania. Tots ens mirem i ens observem de lluny, però potser mai no ens havíem observat tant ni ens havíem fixat mai tant els uns en els altres, en la noia que pinta, en la senyora que mira el carrer, en el noi que fuma, en les pantalles enceses,... en les vides que continuen, darrere una finestra, mentre a fora la roba estesa que es gronxa s'eixugarà, i el gos tornarà a casa, i ens seguirem observant de lluny, en la vida de les petites coses, entre fotos a Instagram, tuits, i una bona lectura o una sèrie que per una estona ens fa escapar a la normalitat de la vida de cada dia, més enllà de la finestra. Hi tornarem, però mentrestant almenys tenim la complicitat de mirar-nos i observar-nos, sí, de lluny, però còmplices, de finestra a finestra, de terrat a terrat, com si ens diguéssim els uns als altres que hi som, que fumem, que mirem el carrer, que pintem, que correm, que caminem, que pugem i baixem graons, i que estenem la roba al terrat perquè el vent la continuï gronxant.