La moda: un punt en el paisatge

Confesso que cada mes em compro revistes de moda, que me les miro, que m’escandalitzo a vegades amb els preus, que em miro les tendències que vindran que sovint no tenen res a veure amb el que es veu al carrer, i que hi veig sabates que els meus peus no podrien aguantar mai i la meva butxaca menys, però m’agrada saber què passa a la moda, pensar què em puc posar, com em puc combinar el que tinc i quan trobo una botiga de roba o una marca que m’agrada m’ho passo molt bé. Leopoldo Pomés en una conversa amb Albert Om al programa El convidat referint-se a Barcelona i a les ciutats parlava de l’estètica i de la gent que hi passeja, i ho relacionava amb la cultura i l’elegància: “És una qüestió d’estètica. Quan surts a passejar ets un punt en el paisatge i s’hi ha de pensar”, però no la cultura en majúscules ni l’erudició, sinó una mena d’instint de respecte, de saber estar, de ser conscient que formes part d’un món visual i hi has d’encaixar. A l’exposició dedicada a Pomés a La Pedrera hi ha un audiovisual en què explica els seus pensaments sobre la fotografia, sobre la bellesa de la fotografia, les seves percepcions de bellesa i la importància de seguir una certa harmonia amb l’entorn. I aquestes reflexions, sobretot la de pensar que quan un surt al carrer és una peça més del paisatge i que ha de cuidar l’aparença, sense caure en la frivolitat i l’ostentació, però mantenint un respecte pels altres. Per això, més enllà de ser víctimes de les modes i principalment de les marques, m’agrada el gust per la roba, per les peces de vestir de colors agradables als ulls, per les sabates comfortables i maques, per una samarreta que és còmoda i et fa sentir bé perquè és d’un color bonic. I tot això té un nom, unes marques, uns preus, i molt sovint unes designacions absurdes i pretesament més modernes i fashions que les que s’han dit tota la vida: ara les bambes són sneakers, els bolsos grans shoppers, els bolsets apaïsats clutch, i els bolsos de nanses totes, per no parlar dels texans, que ara són jeans o denim, o les samarretes que són tops i les amples oversize. 

Els canvis d'estacions són el millor moment per mirar, per veure si amb les anomenades "tendències" hi tens alguna cosa a veure i per pensar què tindràs, què et tornaràs a posar, què et compraràs, com aniràs més còmoda. A l'hivern penses en les botes, les bambes, els botins, els jerseis de coll alt, les  jaquetes, els leggins i les faldilles i els vestits; i a l'estiu en els tirants, els vestits frescos, les sandàlies, les samarretes, ... i sempre, perquè no, hi ha dissenys, hi ha marques, hi ha, al cap i a la fi, maneres de vestir i robes i colors i formes que semblen fets per tu, perquè hi congenies, t'agraden; i hi ha també botigues i botigues, les que hi ha a tot el món, que et solucionen molt perquè els preus són bons però el rerefons de com fan la roba no tant, o gens; i hi ha botigues petites, úniques, que trien marques, que toquen les peces quan les van a seleccionar, que saben si aquells pantalons són per tu, o si aquella samarreta potser no és la millor opció per tu, però en canvi una altra sí. I també hi ha el risc i el descobriment d'internet. Fa uns mesos vaig descobrir en una pàgina d'outlet i ofertes una marca de dissenys d'allò que tota la vida se n'havia dit pedaços o apedaçar i ara es diu patchwork, amb combinacions de colors càlids, floretes, topos, colors crus, beix, quadrets, combinacions insòlites que són precioses, que creen uns vestits fantàstics, unes faldilles i unes parts de dalt estiuenques a l'estiu i hivernals i càlides a l'hivern. I al costat d'això una samarreta amb palmeres californianes amb uns texans - no uns jeans o uns denim - uns texans, o una faldilla texana, i unes sandàlies, perquè hi ha dies de tot, de colors més llampants i dies de colors més apagats, o simplement de colors blancs, o llisos, que ara resulta que són bàsics. 



Perquè en la moda de cada dia, tots quan traiem la roba de l'armari o del calaix traiem unes peces que pensem  que aquell dia ens faran sentir bé, hi anirem segurs, i ens trobarem macos. Més enllà de les tonteries  del victimisme de les modes, de posar noms absurds a les coses que tota la vida n'han tingut un de ben normal, perquè falta la cultura del sentit comú, i sobra el servilisme al consumisme que ens consumeix. Si per un moment  qui posa aquests artificis als noms de les peces de roba pensés que ha de formar part d'un paisatge de paraules normals, autèntiques i estètiques de ben segur que tornaria als noms de tota la vida. Perquè les paraules que surten del sentit comú són tan estètiques com els pantalons o les faldilles, la samarreta o la camisa i les sabates  que ens posem quan sortim al carrer per ser un punt en un paisatge que volem agradable i bonic.