Era una tarda de finals de febrer, d’aquells febrers que tenen 28 dies, no sé si era un diumenge o un dilluns, i era a Costa Adeje, Tenerife, al capvespre. Una tarda de juny al febrer, perquè allà l’estiu quasi bé no marxa mai. A la platja ja no hi quedava gairebé ningú, i em vaig asseure a la sorra a mirar el mar, i el sol com se n’anava. A les mans hi tenia una revista on hi havia una entrevista a l’Imanol Arias que explicava que li havia canviat la vida quan es pensava que no li canviaria mai, i no sé perquè la lectura em va captivar. Darrere meu, grans hotels absurds i bars, i botigues que davant d’aquella sorra, aquella llum i aquella tarda perdien tot el sentit. A la sorra la marea hi havia deixat petjades amb formes estranyes, i els grans marrons i negres feien unes aigües que dibuixaven línies difuses i exòtiques. Em vaig llegir l’entrevista asseguda a la sorra sota aquella llum, i va passar una estona, no sé si llarga o curta, i una tarda fantàstica: el mar, el sol que es ponia en un lloc que l’estiu no marxa mai, una sorra bonica. Costa Adeje darrere la platja no tenia res especial, més aviat al contrari…però aquella platja i aquella tarda va ser el millor elixir, el millor remei per uns temps confusos i incòmodes en què tot havia de tornar a posar-se a lloc. Una tarda d'aquelles que sempre està en un racó a punt per venir a la memòria i que ajuden a pensar que al febrer també hi pot haver tardes de juny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada