No sabria dir exactament l’any ni el dia que vaig conèixer la Maria Lluïsa. Era d’aquelles persones que feia molts anys que formava part del paisatge del barri, de Castellterçol i de la vida en general. Entre aquests paisatges en tinc molts records i anècdotes gracioses, alegres, còmiques i tristes. Diria que quan la vaig conèixer encara es tenyia el cabell i més tard ja se’l va deixar blanc. Era primeta, de mirada viva, tenaç, creient, compromesa amb les causes justes, contundent, perspicaç i bona debatent. Es feia escoltar mentre pronunciava les vocals tancades ben obertes. A Castellterçol els estius de jugar al remigio, de sopars fins tard, de netejar la casa empolsinada de tot l’any, de riure de mil i una anècdotes. Al barri de Barcelona de parlar al carrer, comentar novetats, fins i tot amb la meva mare, vídues totes dues, quan les van obligar a comprar el pis deia, de broma, que volia fer-se un sobresou amb uns gitanos que portaven una cabra i tocaven música fins que la cabra feia una petita acrobàcia. Havia viscut moltes lluites personals i col·lectives , i darrerament quan hi havia conviscut més era a Lovaina, a l’exili del Toni. Era abans del Nadal passat. Va arribar carregada de maletes per passar-hi les festes. Vam conviure uns dies bonics i vam riure, vam ballar i tot, i va cantar Venecia sin ti. Vam anar a Anvers, a sopar a Lovaina, vam estar a casa conversant, cuinant i menjant. I vam brindar. Vam seguir fent molt fina la ratlla que separa la família de l’amistat. Vam marxar un diumenge al matí i ella encara estava al llit però va voler que li anéssim a fer un petó de despedida, i ens va dir “adéu preciòses”. La seguirem recordant i rient de les múltiples anècdotes gracioses i còmiques i entranyables que hi hem compartit. Com aquell petó de despedida i l’”adéu preciòses”.
divendres, 17 de febrer del 2023
Adéu preciòses
No sabria dir exactament l’any ni el dia que vaig conèixer la Maria Lluïsa. Era d’aquelles persones que feia molts anys que formava part del paisatge del barri, de Castellterçol i de la vida en general. Entre aquests paisatges en tinc molts records i anècdotes gracioses, alegres, còmiques i tristes. Diria que quan la vaig conèixer encara es tenyia el cabell i més tard ja se’l va deixar blanc. Era primeta, de mirada viva, tenaç, creient, compromesa amb les causes justes, contundent, perspicaç i bona debatent. Es feia escoltar mentre pronunciava les vocals tancades ben obertes. A Castellterçol els estius de jugar al remigio, de sopars fins tard, de netejar la casa empolsinada de tot l’any, de riure de mil i una anècdotes. Al barri de Barcelona de parlar al carrer, comentar novetats, fins i tot amb la meva mare, vídues totes dues, quan les van obligar a comprar el pis deia, de broma, que volia fer-se un sobresou amb uns gitanos que portaven una cabra i tocaven música fins que la cabra feia una petita acrobàcia. Havia viscut moltes lluites personals i col·lectives , i darrerament quan hi havia conviscut més era a Lovaina, a l’exili del Toni. Era abans del Nadal passat. Va arribar carregada de maletes per passar-hi les festes. Vam conviure uns dies bonics i vam riure, vam ballar i tot, i va cantar Venecia sin ti. Vam anar a Anvers, a sopar a Lovaina, vam estar a casa conversant, cuinant i menjant. I vam brindar. Vam seguir fent molt fina la ratlla que separa la família de l’amistat. Vam marxar un diumenge al matí i ella encara estava al llit però va voler que li anéssim a fer un petó de despedida, i ens va dir “adéu preciòses”. La seguirem recordant i rient de les múltiples anècdotes gracioses i còmiques i entranyables que hi hem compartit. Com aquell petó de despedida i l’”adéu preciòses”.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada