D'aquella casa, d'aquelles parets de Ca Lamarca

 

Segurament d’aquí uns dies d’aquesta casa no en quedarà res. Només un solar per construir-hi pisos. Està a l’avinguda Joan Prim número 280, de Granollers. I en dèiem “a casa”, “ca Lamarca”, o “Granollers”, o “casa els avis”. Tenia una entrada com un túnel que hi permetia l’accés amb cotxe per sobre les vies de les vagonetes que anaven a la farinera. Al final del túnel, el pati del Sagrat Cor, i abans d’arribar-hi, l’entrada a casa, davant per davant d'una habitació amb bótes de vi. Era immensa, o almenys als ulls d’una persona petita, ho era. Tot entrant hi havia una sala, amb un banc, les escales per anar a dalt, amb una capelleta per una mare de Déu, l’habitació de sota l’escala, que comunicava amb el quarto dels sacs, també amb entrada pel túnel, que quan ja no emmagatzemava sacs de la farinera, era el destí dels mobles d’Antiquaris que compraven els meus pares. Passat el banc, s’arribava a un distribuïdor amb una taula de paret, desplegable, i a la cuina, que tenia rebost, i una sortida a un pati que tocava a la fàbrica, i que la meva àvia incansablement netejava amb aigua i zotal, tot raspallant amb una escombra. En aquella part de la casa hi havia també un lavabo i l’accés a la caldera de la calefacció, i un passadís que anava al despatx de l’avi i al paradís per qualsevol nen: el quarto de jugar. En aquell passadís l’àvia ens hi havia passejat al so i ritme d’El carril ja marxa cap a Barcelona. Potser hi vam fer, sumats, quilòmetres i quilòmetres, com les truites que havia arribat a fer a la cuina, que ella deia que si les hagués posat juntes, haguessin arribat molt lluny. En aquesta mateixa planta hi havia el menjador, amb una galeria i una llar de foc amb comporta. Dinars de diumenge, de Nadal, el tió a l'entrada i les corredisses al pessebre, al quarto de jugar, per resar-hi mentre el tió cagava. 
A dalt hi havia una sala molt gran, amb un piano, i les habitacions al voltant, el cosidor, acollidor, que feia olor de roba planxada; i el quarto de les sabates que feia una olor de betum que encara la sento. El safareig estava en un balcó terrassa que portava al terrat, i donava al pati del Sagrat Cor, i a la fàbrica. 
Aquella casa era una manera de viure que ja no en queda. Els avis hi acollien la família propera i llunyana, capellans, monges, personatges com l'Esteve Albert (bohemi i revolucionari), parents d'arreu; i era escenari, als vespres, del rosari, la lletania diària que l'avi amb èmfasi pronunciava "Sannnta Maria Mare de Déu...". L'olor de cafè amb llet de l'àvia quan ens despertava el diumenge, el sis-cents blanc de l'avi que cada diumenge pujava a Puiggraciós a missa, el despatx del meu pare, a l'entrada de la casa davant de la bàscula, els nius d'orenetes al sostre del túnel; l'àvia amb les copes de cava, coca, aigua pels camells en un gibrell, la nit de Reis; les anades al mercat del barri de Bellavista; les lliçons de l'àvia d'anatomia d'un pollastre, a la cuina. Una manera de viure que ens va ensenyar moltes coses, i ens va donar arrels, valors i conviccions, compartides o no, però ens en van donar, i ens van fer valorar la importància de conviure i de compartir la vida amb els avis.
D’aquella casa, d’aquelles parets, podria fer-ne un recorregut i podria dibuixar-la, si en sabés. De ca Lamarca, de Granollers, de casa els avis, en quedarà sempre l’ànima de la casa, el que hi vam viure, les vicissituds, les penes i les alegries, gràcies als avis: ell, sorneguer, irònic i seriós i alhora bo; ella, la serenitat en persona.

Irisada de sol i de llum blava

 

Fa una llum de tarda, daurada, de color de mel, d'aquell daurat que amb el blau del cel i el blau del mar fa una llum torrada, càlida, de fulla de tardor. El cementiri dels caputxins de Mataró està enfilat en un turó, a la falda hi té la ciutat i el mar. Fa poc ha sigut Tots Sants i hi ha ressaca de flors i ofrenes, que es van marcint, els xiprers són robustos, i el crepitar de la sorra amb les sabates és l'únic soroll que se sent. Anem davant dels Massafrets, un llinatge, ironies de la vida, molt adequat a un cementiri. Li portem una clavellina d'aire i un romaní, i resem un parenostre, mentre darrere de cada paraula de la pregària hi anem posant paraules que els diríem o li diríem "hem pensat que una clavellina faria bonic", o el que els explicaríem d'ençà de l'últim ram de ginesta. Aquí hi ha el nostre pare. I la nostra àvia Pia, i altres familiars, ben recordats i enyorats: la tia Juliana, l'Anna M., etc. Pengem la clavellina amb una anella improvisada en un forat de la porteta de vidre que protegeix el nínxol, que té el color de la tarda. Mentre fem l'operació, penso que potser riu, o està content que hi anem, que pengem la clavellina d'aire que li faci companyia, i el romaní. Pugem tres passadissos més amunt, i tot pujant em giro enrere i veig el mar, al fons, blau, sota la llum daurada, amb la ciutat i les cases del voltant del cementiri; és un paisatge agradable, efímer perquè ara aviat es fa fosc, i penso en fer una fotografia però els blocs de pisos que es divisen no la farien bonica. Penso, en canvi, que el retrat perfecte és el que el meu pare va escriure en unes memòries dels seus records de Mataró: "El més curiós i sorprenent és que quan em revé el record de Mataró és sempre la imatge càlida d'una ciutat irisada de sol i de llum blava. [...] La visió, quan em ve espontàniament, és sempre dolça, amarada de claror, com si mai no l'hagués tocat l'ombra d'un núvol [...] aquest punt d'equilibri, de subtil delicadesa, que té el nostre paisatge. [...] Un Mataró, on malgrat tot, hi tocava sempre el sol." Arribades al passadís de més amunt, anem a la Carme. Tantes coses que li explicaria, que riuríem, que comentaríem, tantes lectures que ens recomanaríem...tant temps i tantes coses que ens ha pres la seva mort, i la del nostre pare, penso. I marxem de nou escales avall amb la ciutat i el mar al fons, i el dia que es va apagant, però que encara manté aquella llum de quan hem arribat, de ciutat irisada i de llum blava, que els fa companyia, i ens fa companyia. Em dic per dins aquell vers de Salvador Espriu "dels meus morts que riuen d'estar sempre junts", i de com n'és d'important que ens facin companyia, d'imaginar, ai las, potser ingènuament, que riuen, que estan junts, i que el seu record ens sigui subtil i delicat com el paisatge irisat de sol, daurat de llum càlida, dels colors de la tarda, d'aquell "Mataró, on malgrat tot, hi tocava sempre el sol".

  

L’Antonio

 

Després d’un dia llarg de feina he pujat, com altres tardes, a la carretera de les aigües. La pujada per l’Avinguda del Tibidabo es va enfilant cap a la muntanya i al vespre amb el sol i l’aire de la tarda el camí es fa agradable de fer. A dalt a la carretera ciclistes, caminants, passejants, gossos i descobridors del balcó a Barcelona i al mar, van i vénen. La tarda és clara i el cel blau, el mar es veu blau intens, i els arbres i el camí, nets i desempolsinats despres de la puja. La ginesta comença a florir amb cautela, són temps de sequera. Faig un tros de camí i el sol comença a pondre’s. Giro cua i desfaig el camí. Quan ja estic arribant al peu del funicular passo primer per una casa que té un jardí molt gran amb una paret. De lluny veig un noi que s’hi enfila i una noia que, al mig del carrer, li implora que no ho faci. Quan hi arribo, ell ja està enfilat i ella des de baix li diu que pari i que baixi. L’Antonio va amb uns pantalons de xandall grisos, una samarreta blanca i unes vambes; ella va amb un vestit llarg beige fins als peus i un vel fúcsia. “Antonio què fas, què dius??? Jo no l’he mirat, era un corredor, i ell tampoc no m’ha mirat” L’Antonio segueix enfilat en una propietat privada, dret, amb els braços creuats, i amb cara d’enfadat perquè ha passat un corredor que l’ha mirat a ella o ella l’ha mirat a ell, i per l’Antonio això és inacceptable. Ella li recrimina que pensi que ha mirat al corredor i ell segueix enfilat, desafiant. L’Antonio va amb màniga curta; ella, tapada fins a dalt tot mentre l’implora que baixi de la paret i que deixi de pensar que ella en mira un altre. Jo m’espero lluny per si li fa alguna cosa a ella amb ganes de diir-li a l’Antonio que és un cretí, i a ella que fugi, que corri, que el deixi allà plantat com un estaquirot i que miri a qui vulgui. Que miri el cel blau d’aquesta tarda i el vent fresc d’aquesta primavera  massa càlida i que es miri a ella mateixa i el miri a ell i sigui lliure i que cap Antonio li digui a qui pot mirar i a qui no. Segueixo la tornada pensant que hi ha masses Antonios i massa noies del vel fúcsia entestades a pensar que l’Antonio un dia les deixarà mirar el que vulguin i a qui vulguin. Només ho aconseguiran el dia que, valentes, mirin allà on elles vulguin i a qui elles vulguin. Llavors serà una primavera de cel blau més fresca i lluminosa que  mai.

D’aquest hivern estrany

Fa una tarda d’hivern. D’aquest hivern estrany, càlid i fred. La pujada a la carretera de les aigües fa pujada, sota un cel mandrós i cansat d’un dia que no sap si vol ser hivern o primavera. D’aquest hivern estrany, penso, que si miro enrere ve d’un any qie ens ha fet créixer amb batzegades i sacsejades…Des de dalt a la carretera es veu la ciutat, i el mar al fons, i al darrere el Tibidabo i la torre de Collserola fan de guaites. El mar i el cel s’han confós en un gris uniforme, i fa un fred contingut, suau, amb brisa. Els arbres despullats esperen la primavera, menys un petit ametller que ha tret la flor blanca - “deu-te guard, bandera blanca”. El primer horitzó és la ciutat, amb els relleus dels gratacels, les formes intuïdes de carrers, parcs, llumetes que es van encenent ara aquí, ara allà; el segon horitzó és el mar, de color plom clar, emboirat, amb vaixells que s'hi endevinen. El camí voreja els horitzons, i hi van i vénen caminants, corredors i ciclistes. M’aturo en un marge sota un pi i em menjo una poma i contemplo enllà, com qui fa balanç del que s’hi veu i alhora posa en ordre els pensaments. D’un hivern estrany que ve d’un any estrany, d’aquells temps que en diuen fer-se gran, d’absències sobtades i enyorades. D’un hivern estrany que ens ha portat estiuets i primaveres i que també ens ha glaçat el cor amb aquell martell que ni sentíem de tant constant fins que ha picat fort: fer una abraçada en un comiat a l’exili sota el Canigó, i veure algú que estimes com ha de mirar enterrar la mare per una pantalla. El martell de qui coarta, reprimeix, aixafa, trepitja, vulnera, pica, esclafa, persegueix, humilia, espia i enterra la llibertat. 

I penso, mirant els horitzons, que els qui empenyen la llibertat perquè tinguem els horitzons que vulguem i els mirem des d’on vulguem, tenen el martell al clatell, viuen hiverns glaçats que comencem a normalitzar. I el cel fosc blanquinós del capvespre es va enfosquint. Faig la tornada tot crepitant la sorra del camí amb les bambes, amb banda sonora de cançons tranquil·les del Dausà, versions dels Beatles. D’aquest hivern estrany n’espero que el cor glaçat esmicoli el martell en mil bocins. 

Adéu preciòses

 No sabria dir exactament l’any ni el dia que vaig conèixer la Maria Lluïsa. Era d’aquelles persones que feia molts anys que formava part del paisatge del barri, de Castellterçol i de la vida en general. Entre aquests paisatges en tinc molts records i anècdotes gracioses, alegres, còmiques i tristes. Diria que quan la vaig conèixer encara es tenyia el cabell i més tard ja se’l va deixar blanc. Era primeta, de mirada viva, tenaç, creient, compromesa amb les causes justes, contundent, perspicaç i bona debatent. Es feia escoltar mentre pronunciava les vocals tancades ben obertes. A Castellterçol els estius de jugar al remigio, de sopars fins tard, de netejar la casa empolsinada de tot l’any, de riure de mil i una anècdotes. Al barri de Barcelona de parlar al carrer, comentar novetats, fins i tot amb la meva mare, vídues totes dues, quan les van obligar a comprar el pis deia, de broma, que volia fer-se un sobresou amb uns gitanos que portaven una cabra i tocaven música fins que la cabra feia una petita acrobàcia. Havia viscut moltes lluites personals i col·lectives , i darrerament quan hi havia conviscut més era a Lovaina, a l’exili del Toni. Era abans del Nadal passat. Va arribar carregada de maletes per passar-hi les festes. Vam conviure uns dies bonics i vam riure, vam ballar i tot, i va cantar Venecia sin ti. Vam anar a Anvers, a sopar a Lovaina, vam estar a casa conversant, cuinant i menjant. I vam brindar. Vam seguir fent molt fina la ratlla que separa la família de l’amistat. Vam marxar un diumenge al matí i ella encara estava al llit però va voler que li anéssim a fer un petó de despedida, i ens va dir “adéu preciòses”. La seguirem recordant i rient de les múltiples anècdotes gracioses i còmiques i entranyables que hi hem compartit. Com aquell petó de despedida i l’”adéu preciòses”.