L'àvia

Tenia els llavis prims i les mans boniques: els dits estilitzats, i les mans primes, tot al contrari de les cames, que molts hem heredat, amb el turmell ample i rabassut, i una mirada serena. Quasi bé mai no alçava la veu, i tenia la mirada reflexiva, i l'autoritat moral de qui no necessita cridar per ser escoltat. Havia nascut en plena primera guerra mundial, i va patir la guerra civil i els estralls emocionals, de la guerra i la postguerra. En la vida no ho va tenir tot fàcil, però sempre va saber què volia, no volia anar a l'escola perquè la que anava no li agradava, però en va trobar una que li va despertar la vocació de mestra; la fe sempre la va guiar, com una salvació. I l'humor quasi bé no el va perdre mai, els tips de riure. La guerra, les conviccions religioses, li van forjar unes conviccions que amb la saviesa innata que tenia les va adaptar a les circumstànices, amb una fe profunda.

El gust per les petites coses, per un bon menjar, una bona tassa de "xacolata", per viatjar, per conèixer llocs, li va donar vitalitat, i en va donar als altres. L'interès per la família, els consells que donava, les reflexions, el riure, l'humor, i la serenitat que traspuava van ser la gran lliçó de vida que va donar: l'estimació incondicional. Amb qui riureu, ens deia, quan jo no hi sigui? Riem amb ella, pensem en ella, i en la serenitat que tenia, i en l'humor i trapelleria que també tenia. Ella mateixa a les seves memòries, quan parla dels seus avis acaba dient: "Van ser persones plenes de bondat, que la guerra va marcar molt durament. Que sigui un bon exemple per tots vosaltres, aquesta fortalesa i bondat que els va acompanyar tota la vida". Avui faria 105 anys, i aquells llavis prims, aquells dits estilitzats i aquelles cames rabassudes i la mirada serena segueix sent una lliçó de vida.