Les tardes tenen un color especial, tots els tons de la mel i del mar es posen entre la terra i el cel. Fan una llum acollidora, càlida i tranquil·la, torrada. Amb el sol que cau, i el dia de camí cap a la nit, és un bon moment pels pensaments, per les reflexions, per explicar relats, per descriure paisatges, per evocar lectures, llibres, modes i tendències.
diumenge, 10 de maig del 2020
D'un roser i una atzavara
Acabo els últims capítols de L'ombra de l'atzavara de Pere Calders a l'hora del cafè, aquella estona mandrosa de la tarda, de son, de silenci, de pausa. Sec a la terrassa, sota el tendal, que de tant en tant el vent el pentina. La història de la vida de Joan Deltell exiliat a Mèxic encara el final. Deltell a Mèxic hi ha fet la vida, personal i professional, però sempre té Catalunya a l'horitzó, tornar a la terra, tornar als orígens, en una vida d'exiliat en què més o menys tot li ha sortit una mica al revés, però sempre ho encara amb humor i optimisme. Mentre llegeixo aixeco el cap de les pàgines del llibre i als terrats de l'illa de cases que tinc al davant hi observo dos nois que hi han pujat i parlen, segurament veïns que s'han trobat i es deuen posar al dia, contents d'haver-se retrobat; en un altre, com cada dia, al matí uns altres nois hi han fet la vertical, han saltat i s'han exercitat en una coreografia d'exercici físic que s'ha convertit en rutina; dos edificis al costat dels nois de la vertical, un senyor camina disciplinadament cada dia anant i venint pel seu terrat, allargat i estret; dues cases més enllà, un matrimoni també caminen, recorren el perímetre de la terrasa, diàriament, un darrere l'altre, sincronitzats i a bon ritme; als balcons la roba estesa es va gronxant; a la casa de davant hi ha finestrals de galeries, hi ha gent que hi fan vida, de cara a la llum, altres hi tenen un estudi, la cuina o un lloc de pas; i en aquesta illa de cases hi ha el sostre d'una església moderna, que té un terrat en un costat, i el capellà, amb bastó, cada dia en recorre la llargària amunt i avall, amb pas pacient i constant. Segurament és un paisatge molt semblant a moltes illes de cases de ciutats més grans o més petites, el paisatge diari i rutinari del confinament. Retorno a les pàgines de la història de Joan Deltell, que no té sort amb els negocis, que els comença per tenir més diners i poder avançar la tornada a Catalunya, com tampoc té sort en la vida personal, es casa amb una mexicana i no aconsegueix que el seu fill mantingui les arrels catalanes. Però sempre retorna a la feina inicial que li dona estabilitat, com sempre retorna a casa, després de retornar una mica a Catalunya a la seu de l'Orfeó Català a Mèxic. La vida a l'exili, sota l'ombra d'un país que li ha donat una feina i una família, però sempre amb la mirada i el pensament en la pàtria d'origen. A l'exili hi troba una ombra, un aixopluc d'atzavara: no gaire acollidora i minsa, li dona l'essencial però no l'acull. Arriba l'útlima plana, i en Joan Deltell apaga el llum per posar-se a dormir, i es diu a si mateix que ja ha passat un dia i en vindrà un altre, i faltarà menys per tornar a Catalunya. La vida de confinament que ha esdevingut diària als terrats i balcons mentre ha arribat la primavera i el bon temps, ha estat el retorn a la vida de les coses essencials, de fer i desfer a poc a poc, de cuidar la casa, de cuinar a poc a poc; i així com de ben segur en Joan Deltell retornaria a Catalunya amb moltes lliçons apreses, de compromís amb els orígens i amb la identitat, i de no conformar-se amb l'ombra d'una atzavara. Potser fins ara vivíem sota una atzavara, i un virus, invisible, ens ha fet retrobar amb ombres més allargades, fresques, i acollidores, que l'atzavara; la immediatesa, la impaciència, el consum ràpid i efímer, ens ha proporcionat l'instantaneïtat fugissera del dia a dia, sense procurar una ombra més llarga i sostinguda en el temps; una manera de més pausada i amb bases més sòlides, potser amb les coses petites de cada dia més cuidades i valorades, com una ombra sòlida d'un arbre anb moltes fulles i branques, fruit de créixer amb temps, sense presses. Darrere meu hi ha un test amb un roser centenari, de l'àvia Pia, que aquesta setmana li ha florit la primera rosa de l'any. És un tros d'aquell temps antic i casolà, de patis amb ombres d'olor de fulles verdes i branques que aturen els embats del sol. Un roser centenari que evoca paisatges petits, de cases amb patis i portes amb tanques de ferro - barris, a Mataró -, i una rosa de color rosa, delicat i fràgil vestigi d'un temps. Tanco el llibre, i la vida d'en Joan Deltell es queda a dins, a les pàgines, en el Mèxic de l'exili, a l'ombra d'una atzavara, però amb la determinació i el somni de tornar un dia a l'ombra de casa seva a Catalunya, com qui retona al temps casolà, de rosers delicats que vénen d'antic i que floreixen al temps que toca, amb la primavera, d'aquell temps que va marxar, però un petit roser es resisteix que l'oblidem. Potser perquè és millor la seva ombra que la d'una atzavara.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)

Molt bonic l"escrit. El ritme pausat s'avé amb la desaccelaració que ens cal.
ResponElimina