El Perico

Tenia els ulls una mica al fons de la cara però el blau intens els feien emergir. Llest, ràpid, irònic, fumador, al voltant de la taula o en els seus millors temps en una conversa era fàcil riure amb ell, o escoltar -lo a peu dret en una trobada improvisada per República Argentina. Les seves teories sobre moltes coses, sobre la vida, sobre el món, la política, et deixaven captivat, hi estiguessis d’acord o no, davant aquells ulls blaus i la barba de perilla. La injustícia de les malalties el van fer vulnerable, i el van portar a un món complicat, absurd, delirant. Era una mena d’interrupció d’aquell Pere de raonament ràpid, de sortides brillants, de fer riure, d’ell i les “nenes” Comas rient al voltant, de respostes intel·ligents i iròniques. Però més o menys malalt, el Pere sempre va ser una bona persona: el Perico. Amb els ulls blaus sempre de fons.

Tots els tòpics de l’estiu

Tots els tòpics de l’estiu arriben. Grups de mosques volant mentre dibuixen un zig-zag, papallones que van de planta en planta, abelles que xuclen el pol·len de les flors, mosques grosses que entren a casa i passegen el seu brunzit de visitant inesperat, dragons que de nit mengen mosquits a la vora del llum i s’enfilen per les parets de casa; ruixats i tempestes que refresquen alguna tarda, banys a la piscina,tombarelles, nens que reclamen l’atenció “mira, mira què faig, toco el terra de la piscina i torno a pujar; mira, mira, com em tiro”, bicicletes amb rodetes, bicicletes dels qui encara no poden tenir moto, caminants al capvespre, amb la fresca; tots els tòpics de l’estiu en un poble interior. Més vida al jardí o al balcó que a dins de casa. A les botigues, els gelats prenen protagonisme, i la conversa sobre el grau de calor hi predomina, com la durada de les vacances i si aquest any es farà una cosa o altra; migdiades mandroses i llargues, com les tardes que allargassen el sol. A la ciutat, calor, turistes assolellats, fulles seques caigudes dels arbres, que anticipen la tardor; rècords de temperatura, ampolletes d’aigua, vanos, aires acondicionats que fan més lleugera la calor, i més feixuc sortir al carrer.

Tots els tòpics de l’estiu es compleixen, sense dil·lacions, perquè arriben, perquè són inevitables. Però aquest estiu hi ha un ull que mira de reüll sovint, o a la cara, l’actualitat. Perquè hi ha una trista excepcionalitat, un buit, una injustícia clamorosa, unes absències involuntàries que s’haurien d’acabar immediatament. Presons, exilis, repressions, el ventall injust és tristament ampli, ingnominiós, indecent.   

Un tòpic de l’estiu als pobles és trobar pel carrer a qui a l’hivern no trobes tan sovint,  sentir més veus al carrer des de casa, anar a veure a un i altre, baixar a la ciutat i pujar al poble, les distàncies a l’estiu es fan més curtes, i el temps, més llarg. 

Es compliran tots els tòpics, sí, però serà injust, li faltarà un tros i tindrà regust amarg d’absència, de llunyania, d’injustícia, de la no llibertat per tots els qui no són lliures, i els que en sentim el pes. Hi faltaran tots ells i els seus estius. A la teva finestra hi diu: Us volem a casa. I això, no és cap tòpic.

Zam zam zam

Zam zam zam era una mena d’expressió onomatopeica per quan volia expressar temor o disconformitat amb alguna cosa. He de menester una cosa, també era una expressió molt seva, molt del seu temps, de paraules simples i alhora concretes, exactes, de significat indubtable. Ens hem de determinar, quan s’havia de concretar una cosa o posar data, o quedar entesos, també era una expressió molt seva. Això serà “lo interessant” també formava part del seu vocabulari habitual. Com n’eren també d’habituals les discussions d’ideologia, amb contradiccions pròpies i normals de qui no podia ser gaire objectiu i malgrat tot, havia fet esforços per adaptar-se a la realitat i als nous temps. Haver passat la guerra i haver estat víctima d’un bàndol difícilment li feia entendre l’altre o certs plantejaments que superaven enemistats i idees oposades, i sempre amb la fe de fons, que la feia entranyable. 

Del món i de la vida ens en va ensenyar molt. La serenitat en temps difícils, les lliçons d’anatomia davant d’un pollastre a punt de coure, la infinita paciència d’anar amunt i avall al passadís de Granollers tot cantant el carril ja marxa cap a Barcelona, no hi ha gaire estona, no hi serem a temps, tris tras tris tras, i del seu temps de mestra a Castellterçol quan els alumnes la trobaven al cap dels anys encara li deien senyoreta Ramona... lliçons de vida  simples i essencials... i els anys passen i ella avui en fa 12 que ja no hi és. La tieta Ramona, la mamà, l’àvia... molts noms que porten a aquell carril que marxava, als dinars de diumenge que cuinava de bon matí, a les anades a missa a Puiggraciós, a mossèn tal que havia trobat, o a les monges que havia vist, als oblats de Montserrat, però també a un bon tip de riure, a mirar pels binocles, als estius del Far, a la xocolata desfeta per esmorzar o per berenar, a fer la xerrada amb uns i altres. Recordar-la rient és potser la millor resposta al que una germana meva va dir una dia: ella sempre deia “i quan jo no hi sigui amb qui riureu?: amb ella. I per no deixar esvair allò que en un concert el Lluís Llach va dir abans de cantar Un núvol blanc: la memòria dels morts és com un núvol blanc, fràgil i fàcilment esvaïble, i per això cal cuidar-ne la memòria de tant en tant, mirant d’evitar que el núvol blanc s’esvaeixi. Zam zam zam.