dimecres, 25 de març del 2015

De moment, Blaumut


A vegades trobes cançons que les voldries a les orelles tot el dia, que la lletra i la música cada vegada que l'escoltes et diuen més coses, sensacions i pensaments que tot ho fan més fàcil i potser més bonic, que ajuden en èpoques en què hi ha molts "de moment" i en aquesta cançó es descriu, amb imatges i evocacions, entre surrealistes i poètiques, del temps, del futur, i d'un passat-present que es vol superar sempre amb una mena de màgia en la lletra i en la música: veure's la silueta d'un mateix, les pomes verdes, un bosc de menta... tot plegat per descriure uns temps de "de moment" que semblen ombres del que ha de passar. Que és incert, que no se sap quan acabarà ...quan es passarà del de "de moment" a un fet, d'estar expectant a viure el que passa, de la curiositat al desvetllament del misteri, i no se sap si és millor l'espera o l'arribada...si la penúltima pàgina d'una novel•la que et captiva o l'última pàgina que et desvetlla la incògnita del final ...aquest moment dolç entre el no saber i el saber. Entre l’intuir i el conèixer. Entre la incertesa i la certesa. Entre témer un mal final i descobrir un bon desenllaç. Molts moments que fan hores, dies, anys…una vida. Aquest impàs entre l’abans i el després, entre una cosa a punt de passar i quan passa. El desconcert, dels pensaments provisionals als definitius, de quan la hipòtesi es converteix en fet. Entre imaginar un lloc i arribar-hi.  Entre  saber i esbrinar si els pensaments i les mirades un dia seran paraules i gestos. El "de moment" com una capsa que la curiositat i el temps destapa, i és el millor regal. Perquè en temps d'incertesa hi ha més pensaments que fets i quan acaba, quan la foscor confusa s'il·lumina una mica, llavors, com diu la cançó sembla que arribis a "una terrasseta on veure el mar". Per ara, una bonica cançó: De moment, de Blaumut.




diumenge, 15 de març del 2015

Apunts al mur del Facebook



 Alguns pensaments, reflexions i relats breus del meu mur (2013-2015)

2013

A la parada del bus (agost de 2013)
Avui, com cada dia al vespre, he arribat a la parada del bus. També, com cada dia, el conductor estava a punt i l'autobús també. Però entre la mateixa gent de cada dia que tornen de la feina després d'un dia normal, hi havia un noi i una noia. Ella plorava i ell li deia que no plorés més, ella havia de pujar a l'autobús i no volia, li deia que tenia por de no tornar -lo a veure més, que no volia separar -se, com qui tem l'abisme . Ell l'ha abraçat mirant al voltant resistint - se a emocionar-se. No sé què els devia haver passat. Finalment,ella ha pujat: s'ha assegut al darrere, al costat de la finestra, plorant, i ell al carrer li continuava dient que no plorés mentre també plorava darrere unes ulleres de sol mentre empassava llàgrimes. El bus s'ha posat en marxa, ella a dalt trista, ell a baix caminant emocionat. Durant el viatge ella explicava per telèfon la seva desventura. Jo he baixat abans. He pujat al cotxe i he continuat cap a casa i, mentre conduïa, he pensat que per un dia s'ha trencat la rutina de la tornada. Potser es retrobaran algun dia .... o potser no. A la radio sonava una cançó que diu que hem de caminar els nostres propis passos ... jo em quedo amb els passos d'ell emocionat fent el cor fort i els d' ella en un seient de l'autobús, tots dos començant un camí d'anada o de tornada ... qui sap ... intentant, com tothom, fer els seus passos amb els seus propis peus.


Primavera (març de 2013)
Avui, primer diumenge de primavera, com deia el meu pare "quan la ginesta s'encén a la muntanya", li hem portat un ram de flors, perquè encara que els anys passin i la vida continuï, avui és un any més que passa sense ell. Hem trobat un petit espai de temps, com l'espai que ocupa un ram de flors, per fer un petit gest que subtilment li digui que hi pensem i el recordem. La ginesta encara no ha florit però n'ha començat el temps. i, com cada any, florirà, la veurem i ens direm que ja és el temps de la ginesta, aquell temps que et fa pensar que els anys passen, la vida continua però sempre hi ha en el fons un record, que un cop l'any esdevé un senzill i bonic ram de flors.

Mirades (agost de 2013)
A vegades, caminant pels carrers d'una ciutat, enmig de les presses, de sorolls, de cares que es van creuant, de sobte n'hi ha una que et mira i la mires, o la mires i et mira, i per uns instants el temps s'atura i les mirades queden contentes d'haver-se trobat. Per uns segons les presses i el soroll s'obliden, només hi ha uns ulls feliços d'haver-se trobat i mirat. I el camí continua ...

La pluja(setembre de 2013)
Després de la pluja les gotes continuen caient, regalimant per les fulles, lentament, amb un cruixir molt fluix, com si volguessin passar de puntetes; fan fila als balcons, esperant a veure quina cau primer, en silenci; i al voltant, olor de pluja, de fresc, de net, de verd, d'aigua, d'adéu d'estiu que es va apagant, a poc a poc, com si seguís els passos de les gotes, camí de la tardor, que anirà venint com elles, tot despullant els arbres i fent caure les fulles que regalimaran com gotes de color torrat, vermell i groc.

Entre Viena i Praga (setembre de 2013)
Viatge amb tren Viena -Praga. Després de parlar amb els veïns de compartiment sobre Catalunya i Espanya, i el dret a decidir i comentar el que passa i com ho veuen des d'àustria, el tren ha anat avançant. Hem passat de llarg ciutats industrials, pobles fronterers que semblen de terra de ningú, per entrar en el paisatge de la república txeca:prats verds, arbres que ja són a la tardor, cases amb xemeneies que ja fumegen, pobles que veuen passar el tren i el tren els passa com una pinzellada i, a dins, el passatger pensa com deuen viure, si els habitants tenen els mateixos problemes i defectes q tenen tots els pobles, si viuen més tranquils i feliços o es tenen mania els uns als altres . Com els veïns de compartiment, que parlen alemany i no els entenc, però dedueixo la relació que deuen tenir entre ells, la conversa amistosa que tenen. Ho dedueixo mentre el tren travessa paisatges amb llum de tarda, camps llaurats i daurats, de llocs anònims, com els veïns, que no sé com es diuen. Són tres, dos homes i una dona, un d'ells i ella sembla que siguin parella o estiguin a punt de ser -ho , i l'altre, amb més gent, viatja en grup. Potser perquè no és tan important saber els noms com trobar complicitats, igual que els pobles que hem passat que, sense saber -ne els noms, el més important ha estat veure 'ls en un agradable paisatge.

Una festa de diumenge a la tarda (desembre de 2013)
Una festa. Diumenge a la tarda. Aquelles tardes de diumenge, mandroses i lentes, et canvies i deixes la mandra a casa, i puges al cotxe, atent per no equivocar-te, amb la curiositat per saber com serà la festa, qui hi haurà, com serà el moment sorpresa ... i arribes. Tothom a punt i còmplice. Una mica d'aperitiu per fer l'espera més entretinguda. Família, alguna cara coneguda,... observes, .... penses qui deu ser qui, amb qui parlaries més i amb qui potser no tant, perquè a vegades les complicitats són com la màgia, no tenen explicació... i arriba el moment. I comença la festa. Si dels caps es veiessin sortir els pensaments, les sensacions, no hi haurien prous paraules. Tothom parla amb qui coneix, li explica les coses que han passat des de l'última vegada que es van veure, amb una copa entre les mans i un ull atent als plats que van traient de la cuina. I entre copes, tapes, platets, converses, va passant el temps i la festa. La sorpresa i l'expectació ja han quedat enrere, tot va més pausat i previsible: el pastís, la cançó, i els regals... i ja és tard i et despedeixes, i tornes a casa, i ja no hi ha la mandra: només la sensació d'haver-t'ho passat bé.

2014
Hasta el sàbado (octubre de 2014)
Compareixia molts divendres, tornant de Mataró, a Granollers i entrava picant de mans i dient "mosses" ... Jo el veia gros i m'esporuguia però com que reia, de seguida em passava. Era l'emoció dels divendres a Casa els avis. Anys després, a Castellterçol passava per casa a fer el trago de vi -si era ben fresc i blanc li encantava- i a controlar que el rellotge del menjador tingués corda o que els deshumidificadors de la biblioteca estiguessin buidats. Venia a casa després de recollir al mercat herbes pels conills que criava o quan tornava de donar-los menjar. I molts diumenges quan marxàvem també venia després de tancar el 4L al garatge del seu germà. Era un tiet bo, simple i senzill, potser el més difícil que hi ha en aquest món: ser senzill i fer la vida que volia sense fer mal a ningú. I de tant en tant fer saltar un somriure amb frases o paraules sorprenentment precises i formals, o amb un "hasta el sabado " quan es despedia el diumenge. Doncs això , fins sempre i "hasta el sàbado"...
Queden 30 minuts (octubre de 2014)
"Els recordem que queden 30 minuts per tancar la Biblioteca" Sempre hi ha un últim dia. I avui és l'últim dia d'un lloc de treball per començar en un altre dilluns... Quasi bé dos anys de taulell, de rutina còmoda, de tractar el públic , de moments desagradables i de molts d'agradables...de fer molts carnets, d'obrir el pas a la biblioteca a molta gent... Quan quedin 30 minuts tancaré el taulell de carnets i préstecs i de la magnífica oportunitat que he tingut de treballar-hi i d'aprendre-hi moltes coses.

Dimecres (novembre de 2014)
Cada dimecres al vespre al meu carrer s'hi poden treure "trastos" i mobles vells i més tard els recullen. Avui hi he tret una post de planxar, que ha passat de mà en mà, i que tenia potser més anys que jo, quan les coses es feien perquè duressin...Quan l'estava baixant m'ha vingut al cap la música d'Elena Francis, el soroll de la màquina de cosir i l'olor de roba planxada sobre aquesta post que la Glòria, una senyora que ens cuidava, a les tardes feia anar amb unes mans que cosien vestits, abrics, faldilles...amb una facilitat inusitada sota un llum de flexo i amb les històries de desamors de fons i algun anunci de La casa de las mantas. Vivia a casa de dilluns a divendres i cuinava i cosia i ens cuidava, i va ser la millor companyia en uns temps difícils. Era mare i havia tirat la seva vida endavant sola, sense estridències ni amargor, com el soroll del pedal de la Singer que feia anar amb el peu: amb discreció i sense lliçons. Un simple trasto m'ha recordat la sort d'haver tingut aquesta companyia acollidora, alegre i expeditiva ...al ritme del pedal i de tant en tant entre frases de sarsueles, pel•lícules de Clark Gable i fum de Pipper Mint.

La pasqua de l'àvia (abril de 2014)
A l'àvia els diumenges de Pasqua li brillaven els ulls. Íntegrament religiosa, havia viscut profundament la quaresma i la setmana santa, i la Pasqua era la festa espiritual, però també vital. Amb un tall de mona i un tros de xocolata de l'ou era feliç. Perquè el creure no volia dir que no vivia, que no gaudia de les petites coses com el menjar, explicar la seva vida, els seus records, no amb nostàlgia, sinó en pau i contenta de tenir-los. Un any, després del dinar de Pasqua, a Castellterçol, va evocar els seus records de l'entrada dels nacionals al poble acabada la guerra civil, amb els ulls d'una noia que llavors tenia 24 anys i que havia vist com la religiositat havia estat un agreujant de patiment per la seva familia. Escoltant-la entenies que les coses no eren blanques o negres, entenies perquè ella aquell final el va veure com una Pasqua, tot i que després resultés ben diferent... i entenies també el seu pensament, la seva manera de veure les coses, la seva serenitat recordant una vida que, com la de moltes persones de la seva generació, no havia estat fàcil. Havien conegut l'odi, els bàndols, la venjança... i en canvi traspuaven serenitat, malgrat algun recel. I és per això que avui, quan m'he posat a la boca un tros de mona de mantega amb un trosset de xocolata d'ou, he pensat que anava per ella, i en el bon tip de riure que ens faríem, i en els bons moments que vam passar, i en la senzillesa de ser feliç amb les petites coses i de fer feliç als altres recordant però també vivint i rient, com ella i amb ella.

2015
El Boomerang (febrer de 2015)
El millor de la vida a vegades és en allò més senzill i en el menys estrident. Una bona conversa, una canya de cervesa fresca, unes petites tapes per picar i simplement parlar de les coses que ens passen a tots, que no són extraordinàries, de tonteries que fan riure i de les grans coses, millors i pitjors. I mentrestant un glop de cervesa de blat, una mica d'una tapa i una altra...i tornant a casa ho escric al telèfon mentre escolto el Boomerang de Manel que parla dels records entranyables d'una joguina simple i senzilla com un boomerang i els estius de la infantesa d'aquell any en què l'Indurain es va fondre a les rampes d'Hautacam. 

La vida (d’)aturada (gener de 2015)

La vida d’aturada. Ets un aturat i un número més en el recompte de la gent que els estralls de "la crisi” no ens donen l’oportunitat de treballar continuadament, de tenir prou temps per avorrir la feina, de maleir els dilluns i desitjar els divendres. Ja no tens un lloc on anar a treballar i comences a treure la pols a recerques i projectes que esperen que els reprenguis, que els repensis… revises tot el que havies escrit, el que havies trobat i reprens la redacció, comences a “retrobar” idees i rumies com les pots convertir en línies que tinguin sentit i que algú algun dia les pugui entendre…retrobes papers i apunts que no recordaves, com quan al canvi de roba retrobes una samarreta que no recordaves que la tenies, i continues pensant i repensant, i una idea et porta a l’altra. I tens una estona per tu, per caminar, per anar al gimnàs, per no tenir pressa… per assaborir el temps. Ets un aturat i un número més en un recompte, però com que ets tu, mentre no arribi el temps de maleir els dilluns i desitjar els divendres, el temps és teu i et dóna una oportunitat magnífica: dedicar-lo al que més t’agrada. És la vida d’aturada però no és la vida aturada.

divendres, 13 de març del 2015

Més enllà de fronteres, llengües i identitats: devocions

La recerca especialitzada gairebé sempre dóna resultats o troballes interessants només per qui la fa i pel públic reduït a qui l'interessa. La literatura i els textos impresos a Perpinyà al segle XVII no en són cap excepció però a vegades s'hi troben detalls interessants. Sembla que els llibres de vides de sants, de peregrinacions, de discursos polítics i jurídics o ordenacions legals no hagin d'aportar gaires coses actuals i més aviat pertanyin a una galàxia estranya als nostres temps. Però hi ha sorpreses. Reginald Poc, un religiós gironí  destinat uns anys a Perpinyà, va publicar-hi una vida de sant Galdric i de sant Isidre el 1627: Compendio de la vida, muerte y milagros de los dos gloriosos labradores San Galderique de Canigon y San Isidro de Madrid / repartido en dos libros por el R. Padre Presentado Fray Reginaldo Poc .... Fins aquí res d'especial ni gaire atractiu. Però en llegir les advertències al lector crida l'atenció les línies que dedica a justificar perquè ha triat el castellà per escriure aquesta obra. Dels motius, de la tria de llengua, dels plantejaments polítics i identitaris en aquesta època, i d'aquest autor i d'aquesta obra i d'altres, se n'ha parlat en articles i recerques especialitzades, però m'ha semblat curiós i atractiu reproduir el fragment perquè posa damunt la taula la qüestió de les identitats i les llengües, de la necessitat de defensar-les, però també de no renunciar a la devoció. I la millor manera de fer-ho és reivindicar una identitat i una llengua en una altra llengua tot exaltant i esperonant la fe.


Una vegada ha fet les lloances als sants a qui dedica el llibre, ha obtingut les aprovacions de les autoritats eclesiàstiques pertinents, justifica perquè ha escrit l'obra en castellà i d'entrada avisa que com que és català no té un castellà tan bo com el tenen els de Toledo o Andalusia: 
"Advierte ultimadamente que si el lenguaje no es tan propio y casto como el que hablan los senadores de Toledo ni tan fecundo como el de los predicadores de Andalucía, el autor no es toledano, ni andaluz  sino catalán, y que por ventura todos los castellanos y andaluces juntos no sabrán hablar otro tanto ni con tanta propiedad en catalán como el hablado aquí en castellano." Ell és català i detalla les qualitats i habilitats dels catalans: "Catalán es y se honra de ello porque los catalanes en letras, en armas, en sangre, en fidelidad a su rey y en religión a su dios no reconocen superior en la tierra. En letras porque hay en Cataluña ocho universidades en las cuales se enseñan ciencias humanas y divinas que en el restante de España hay pocas más. En armas es única, en ninguna parte estuvieron menos los moros que en Cataluña solo per modum transeuntis: con haber estado en Andalucía casi sietecientos años, los mismos catalanes les echaron, y después ayudaron a los demás catalanes conquistaron Mallorca; catalanes conquistaron Valencia y Murcia, catalanes se apoderaron de Nápoles y Sicilia, catalanes sojuzgaron la isla rebelde de Cerdeña, a la emperatriz de Alemania Amarildes, acusada fatalmente de adulterio quien la libró un catalán, don Ramon Berenguer, conde de Barcelona. Cinco mil catalanes fenecida la guerra de Sicilia avasallaron toda la Grecia, hicieron retirar al turco hasta la Armenia y si el emperador de Oriente no los revocara cargado de dones, hoy se conservara y el nombre del turco estaría extinguido. En sangre y nobleza, porque todos los catalanes son godos, gotolanus y gotus es la misma cosa: desde la Gotia a Cataluña no hallaron los godos cosa que les diera gusto, agradoles la condición de los catalanes, mezcláronse y quisieron se llamase este principado con el nombre de su patria de ellos. En fidelidad a su rey consta claramente de lo dicho en la carta dedicatoria. En religión y cristiandad firmísimos, no son voltarios, ni noveleros. Por maravilla hallarán heresiarca catalán las iglesias, cruces, campanas, bonísimas, los santuarios muchos: nueve catedrales con residencia de obispo tiene sin duplicadas abadías, que valen otros tantos obispados." i la generositat també la destaca com una qualitats dels catalans: "También en ser liberales llevan a ventaja a otras muchas naciones: de ningún príncipe se escribe lo que del catalán que paró mesa real de dos leguas de largo a cuantos pasasen, tan atestada de viandas, que no había lugar para el pan y así lo tenían en canastas junto a la mesa, por donde aquel dicho, mesa de catalán sin pan es de muchas honras cuanto y más que los catalanes no tienen ocasión de ser mezquinos." I , com si volgués convèncer al lector i encara faltés alguna cosa per acabar d'aconseguir-ho, lloa els recursos naturals i la riquesa del paisatge, que dóna blat, fruits secs, sal, oli, peix; les robes de Sicília i de Mallorca: "Porque uno de los reinos de toda Europa más fértiles en todo género de cosas necesarias a la vida humana es Cataluña, i si no, paseen los desapasionados desde Salsas hasta Ebro y el río Cinca, que la dividen de Aragón y verán la fertilidad de la tierra y sitio de ella que fructifica, no sólo en los llanos sino también en los montes altísimos y cerros encumbrados, que en Valencia y Castilla son todos ellos pelados y secos, que producen cuando mucho zarzas y cambrones para cabras. Empero los de Cataluña, a más de los pastos para todo género de ganado, dan trigo, aceite, avellanas y piñones en el Rosellón, Empurdán, campo de Tarragona, Noguera, Ribagorçana; abundancia de aceite en el Empurdán y Selva; de avellanas, trigo en todas partes; vino y bueno en las más dellas, sal en Canet, Alfaques, y Cardona, que es de peña uno de los milagros de naturaleza; seda no falta, de paños provee Mallorca, Sicilia y Cerdeña; pescado muchísimo. " I tot i tenir tants recursos, com que són solidaris, no són gaire rics perquè abasteixen altres nacions: "Y en conclusión es reino que sin cosa de acarreo tiene para si cuanto a menester y por consiguiente puede vivir opulentamente sin rastro de miseria, sino como son los catalanes caritativos tal vez padecen y viven escasos por valer a otras naciones." I per tot això es reivindica com a català, però escriu en castellà perquè arrribi a més lectors i la devoció a sant Galdric i a sant Isidre s'estengui: "Así que catalán soy y de tal me precio que si escribo en castellano es porque es más estendida la lengua y deseo se estienda la devoción de estos santos." La justificació de la tria del castellà es converteix en una lloança i propaganda dels recursos i del paisatge que té el principat de Catalunya, i de la solidaritat que practiquen els seus habitants. Una qüestió ben actual en una obra impresa el 1627 a Perpinyà, quan encara no era a l'altra banda de la frontera i quan Reginald Poc mirava d'estendre la devoció per dos sants més enllà de fronteres i llengües.



dimarts, 10 de març del 2015

Era una tarda de finals de febrer

Era una tarda de finals de febrer, d’aquells febrers que tenen 28 dies, no sé si era un diumenge o un dilluns, i era a Costa Adeje, Tenerife, al capvespre. Una tarda de juny al febrer, perquè allà l’estiu quasi bé no marxa mai. A la platja ja no hi quedava gairebé ningú, i em vaig asseure a la sorra a mirar el mar, i el sol com se n’anava. A les mans hi tenia una revista on hi havia una entrevista a l’Imanol Arias que explicava que li havia canviat la vida quan es pensava que no li canviaria mai, i no sé perquè la lectura em va captivar. Darrere meu, grans hotels absurds i bars, i botigues que davant d’aquella sorra, aquella llum i aquella tarda perdien tot el sentit. A la sorra la marea hi havia deixat petjades amb formes estranyes, i els grans marrons i negres feien unes aigües que dibuixaven línies difuses i exòtiques. Em vaig llegir l’entrevista asseguda a la sorra sota aquella llum, i va passar una estona, no sé si llarga o curta, i una tarda fantàstica: el mar, el sol que es ponia en un lloc que l’estiu no marxa mai, una sorra bonica. Costa Adeje darrere la platja no tenia res especial, més aviat al contrari…però aquella platja i aquella tarda va ser el millor elixir, el millor remei per uns temps confusos i incòmodes en què tot havia de tornar a posar-se a lloc. Una tarda d'aquelles que sempre està en un racó a punt per venir a la memòria i que ajuden a pensar que al febrer també hi pot haver tardes de juny.