Dos trossos de camí de cavalls

Punta Nati - Cala En Blanes

Fa un dia gris i ventós. Sortim de Punta Nati o Faro Nati, i el vent del nord ens va ventant de costat. És l'extrem al nord oest de l'illa, i el tram fins a Cala en Blanes ressegueix la costa en sentit sud.
En aquest temps el paisatge està força verd, i les tapereres adormides a punt de passar l'hivern. El terreny és rocós, i a mesura que es camina i es va mirant enrere les delimitacions entre camps es van fent més visibles. El mar, mentrestant, incansablement, va colpejant les roques. Anem resseguint la costa, i el camí se'n va allunyant i apropant: Punta de na Porradell, les restes d'un aljub i un tancat per bestiar, i una mica terra endins, xais que pasturen. El color de plom del cel de tant en tant deixa passar algun raig de sol tímid, com si no gosés interrompre'n el domini; i el vent va ventant. Les roques i les pedres del camí volen una mica d'atenció als peus, el vent les ha afilat i entrebanquen. La vegetació creix arran de terra, es va escampant ajupida i a les roques hi creixen líquens grocs, i amb el cel gris i les ullades de sol el contrast és bonic.Veiem un vaixell de baleària que acaba de sortir de Ciutadella i va cap a Alcúdia

A l'esquerra ens queden les barraques de Son Salomó, les casernes en runes tenen un aspecte que es va fonent amb el terreny: el pas del temps les ha anat camuflant; es Semàfor i la Torre del Ram al fons; i a la dreta el cap Bajolí i més endavant el Pou de sa Cigonya, una entrada estreta del mar cap a la terra, com si busqués un amagatall. I el Pont d'en Gil com una porta al mar per fer bonic. El recorregut ha fet pujades i baixades lleus al llarg d'uns 5 quilòmetres, i en arribar a Cala en Blanes, el paisatge canvia. Hem deixat enrere la natura en estat pur, i ara és la natura urbanitzada. Per Cala en Blanes resseguim Cala en Forcat i Cala en Brut, els racons  que sembla que no puguin existir enmig d'hotels, apartaments i turisme. Un matí de cel rúfol ben aprofitat amb una ruta adequada per aquest temps, per la distància, per l'orografia, el recorregut i, sobretot, el magnífic paisatge.


Cova dels Pardals - Cala Turqueta

Deixem el cotxe prop de Son Aparets, havent sortit de Ciutadella en direcció Son Xoriguer. Aparquem en un camp a prop del mar, i comencem el camí havent saltat una tanca per una escala. Avui el camí serà d'anada i de tornada, l'alicient de veure el paisatge dues vegades en direccions diferents. Comencem l'etapa mirant el mar cap a l'esquerra, i la primera parada a la cova dels Pardals. A sobre hi ha una casa construïda des d'on s'hi baixava una barca a un petit moll. S'hi baixa per unes escales i s'assembla molt a les coves prehistòriques que hi ha per altres llocs de l'illa, però aquesta té el valor afegit de l'entrada del mar com un petit port.  Tornem al camí. Va vorejant la costa, i abans d'arribar a Cala Vell és un pas entre tanca i ullastres, i la terra és vermellosa. Arribant a Cala Vell el terreny ja torna a ser més rocós, no hi ha tanca i els ullastres els tenim a l'esquerra, i deixen un terraplè abans del mar. A Cala Vell la costa encara és baixa i fa un racó de roca i alga. Continuem en direcció Son Saura, i abans trobem la Pesquera des Comte, un moll agradable de seure-hi a la tornada. Arribant a Son Saura es divisa l'arenal per sobre els ullastres. Ara toca caminar per la sorra blanca amb borrissols d'arrel de posidònia. El mar està calmat i l'aigua cristalina. Banyuls i Son Saura, els dos arenals, respiren tranquil·litat, ara els visitants hi són comptats, i la platja sembla que ho agraeixi després de tanta gent i de tant estiu. El camí continua i passem per la Punta del Governador i enfilem cap a Es Talaier, entrant cap al bosc i sortint cap al mar. A Es Talaier el mar està remogut, i ens asseiem a contemplar el paisatge, perquè caminar també és mirar, contemplar i "llegir" l'entorn, el terreny: a la riba de la platja les onades van i vénen, i algunes esquitxen un tronc a la sorra amb posidònia

Els pins envolten la cala sobre la roca com si volguessin tenir un mirador per veure el mar abans que ningú.

Després de pausa continuem cap a Turqueta, la costa s'enfila i s'eleva i passem per la punta de Na Bruna i la punta des Tambors. A la dreta, el mar,  a l'esquerra, pins, ullastres, i una talaia al fons, i el camí va resseguint la costa, fins arribar a Turqueta. Hi baixem, i terra endins hi ha un plàtan amb les fulles de tardor, i terra enfora la sorra blanca i el color blavíssim del mar. Turqueta fa dues entrades. La poca gent que hi ha sembla  que aprofiten les últimes ullades d'estiu-tardor, i nosaltres pensem que l'ambient potser és el que hi devia haver anys enrere en ple estiu, quan aquestes platges eren el privilegi de pocs, i ara és d'uns quants i potser masses. Dinem a sota els pins i després tornem a la sorra a estirar-nos, i agafar forces pel camí de tornada.

El retorn ens farà veure el mateix paisatge de l'anada però en sentit contari, desfem el camí i alhora el refem, com si miréssim el paisatge del dret i del revés. A la Pesquera des Comte ens aturem a seure, sota la llum de la tarda, i a contemplar: el blau del mar, el mar, el cel, l'horitzó, la roca que tenim sota els peus que el mar mulla per sota, el fons cristal·lí, els petits esquitxos que fan les onades. Les petites coses senzilles com seure a  la vora del mar són les millors coses de la vida.

Continuem la tornada, i tornem a veure pesdadors a la punta de les roques que pacientment hi són des del matí amb la canya esperant que algun peix mossegui l'ham. La paciència i la calma d'aquests pescadors resumeix el camí d'avui, de 16 quilòmetres d'anar i tornar, de paisatge de calma, de mirar tranquil·lament, de caminar pacientment perquè no hi ha pressa i perquè, com tot allò que és bonic, val la pena assaborir-ho. Ara els ullastres i les tanques de paret seca tenen el sol de la tarda. La llum que dóna a les pedres el color de mel i de torrat deliciós.

  

Per un sí o per un no

Ahir al matí per anar a la Meridiana vaig agafar l'autobús 92 i a la parada a prop del parc Güell van pujar dos passatgers: un líder d'un partit i una regidora de l'ajuntament de Barcelona. Segurament tres anys abans m'hagués agradat veure'ls i hagués pensat "mira que bé tenir-los a prop en carn i ossos", i hagués observat què feien, i me'ls hagués mirat amb simpatia. Costa de dir el dia i l'hora exacte que les coses canvien, i quan canvien recordes tots els petits detalls que han portat a aquest gir, ni esperat ni inesperat, arribat i assumit. Sempre els havia anat a votar sense dubtes, potser pensant que ho podrien haver fet millor, que hi podrien haver posat un altre candidat, que haurien pogut tenir aquesta o aquella idea, més encertada, més favorable a la justícia, a la cultura, a l'ensenyament o a la qualitat de vida dels ciutadans.  Però en línies generals, feien el que podien, m'hi sentia més o menys "representada", prenien decisions encertades i responien mínimament al que jo considerava que havien de ser uns mínims per estar al capdavant d'un país, una comunitat autònoma, un poble o una ciutat. Fins que en un moment decisiu la decisió va ser decisiva, no van anar ni per un sí ni per un no. Van quedar en els matisos difusos, vagues, emboirats, estranyament contradictoris i aferrats a uns principis que es perdran per la instransigència. I a l'autobús, en veure'ls, em va saber greu, no tant per ells com per les il·lusions que havien impulsat i que ells mateixos havien esfumat. Devien anar a donar un volt i no anaven allà on hi haurien tingut un lloc: com en el moment clau que no van decidir i la credibilitat es va perdre. I és trist, molt trist...assumir que qui mai no t'hauries imaginat ara està més a l'alçada que aquells qui n'esperaves, almenys, decisió, determinació i dignitat; que ara no tinguin el desig de començar de nou, de fer les coses bé, com qui té l'oportunitat de redecorar una casa i vol guardar els mobles més especials per antics, per bonics o per records familiars però alhora vol posar-ne de nous, recol·locar les coses i renovar-ne moltes altres. Com qui té una oportunitat i la desaprofita, conscient, renegant més dels mobles que aniran a la deixalleria que no pas desitjant veure com quedaran els antics amb els nous. I a la Meridiana, amb la samarreta i amb el punter lila per la igualtat, per fer un país millor, però sobretot perquè tothom pugui decidir, vaig pensar en ells dos: potser haurien anat a passejar tranquil·lament per preparar-se per la campanya electoral... mentre molts decebuts amb ells estàvem on ens hagués agradat que ells també hi fossin...la intransigència guanyada i la credibilitat perduda per fer un país millor. Jo vaig baixar de l'autobús i ells devien continuar fins al final de trajecte, que només continua tornant allà d'on es ve.... perduts per un sí o per un no.

La moda: un punt en el paisatge

Confesso que cada mes em compro revistes de moda, que me les miro, que m’escandalitzo a vegades amb els preus, que em miro les tendències que vindran que sovint no tenen res a veure amb el que es veu al carrer, i que hi veig sabates que els meus peus no podrien aguantar mai i la meva butxaca menys, però m’agrada saber què passa a la moda, pensar què em puc posar, com em puc combinar el que tinc i quan trobo una botiga de roba o una marca que m’agrada m’ho passo molt bé. Leopoldo Pomés en una conversa amb Albert Om al programa El convidat referint-se a Barcelona i a les ciutats parlava de l’estètica i de la gent que hi passeja, i ho relacionava amb la cultura i l’elegància: “És una qüestió d’estètica. Quan surts a passejar ets un punt en el paisatge i s’hi ha de pensar”, però no la cultura en majúscules ni l’erudició, sinó una mena d’instint de respecte, de saber estar, de ser conscient que formes part d’un món visual i hi has d’encaixar. A l’exposició dedicada a Pomés a La Pedrera hi ha un audiovisual en què explica els seus pensaments sobre la fotografia, sobre la bellesa de la fotografia, les seves percepcions de bellesa i la importància de seguir una certa harmonia amb l’entorn. I aquestes reflexions, sobretot la de pensar que quan un surt al carrer és una peça més del paisatge i que ha de cuidar l’aparença, sense caure en la frivolitat i l’ostentació, però mantenint un respecte pels altres. Per això, més enllà de ser víctimes de les modes i principalment de les marques, m’agrada el gust per la roba, per les peces de vestir de colors agradables als ulls, per les sabates comfortables i maques, per una samarreta que és còmoda i et fa sentir bé perquè és d’un color bonic. I tot això té un nom, unes marques, uns preus, i molt sovint unes designacions absurdes i pretesament més modernes i fashions que les que s’han dit tota la vida: ara les bambes són sneakers, els bolsos grans shoppers, els bolsets apaïsats clutch, i els bolsos de nanses totes, per no parlar dels texans, que ara són jeans o denim, o les samarretes que són tops i les amples oversize. 

Els canvis d'estacions són el millor moment per mirar, per veure si amb les anomenades "tendències" hi tens alguna cosa a veure i per pensar què tindràs, què et tornaràs a posar, què et compraràs, com aniràs més còmoda. A l'hivern penses en les botes, les bambes, els botins, els jerseis de coll alt, les  jaquetes, els leggins i les faldilles i els vestits; i a l'estiu en els tirants, els vestits frescos, les sandàlies, les samarretes, ... i sempre, perquè no, hi ha dissenys, hi ha marques, hi ha, al cap i a la fi, maneres de vestir i robes i colors i formes que semblen fets per tu, perquè hi congenies, t'agraden; i hi ha també botigues i botigues, les que hi ha a tot el món, que et solucionen molt perquè els preus són bons però el rerefons de com fan la roba no tant, o gens; i hi ha botigues petites, úniques, que trien marques, que toquen les peces quan les van a seleccionar, que saben si aquells pantalons són per tu, o si aquella samarreta potser no és la millor opció per tu, però en canvi una altra sí. I també hi ha el risc i el descobriment d'internet. Fa uns mesos vaig descobrir en una pàgina d'outlet i ofertes una marca de dissenys d'allò que tota la vida se n'havia dit pedaços o apedaçar i ara es diu patchwork, amb combinacions de colors càlids, floretes, topos, colors crus, beix, quadrets, combinacions insòlites que són precioses, que creen uns vestits fantàstics, unes faldilles i unes parts de dalt estiuenques a l'estiu i hivernals i càlides a l'hivern. I al costat d'això una samarreta amb palmeres californianes amb uns texans - no uns jeans o uns denim - uns texans, o una faldilla texana, i unes sandàlies, perquè hi ha dies de tot, de colors més llampants i dies de colors més apagats, o simplement de colors blancs, o llisos, que ara resulta que són bàsics. 



Perquè en la moda de cada dia, tots quan traiem la roba de l'armari o del calaix traiem unes peces que pensem  que aquell dia ens faran sentir bé, hi anirem segurs, i ens trobarem macos. Més enllà de les tonteries  del victimisme de les modes, de posar noms absurds a les coses que tota la vida n'han tingut un de ben normal, perquè falta la cultura del sentit comú, i sobra el servilisme al consumisme que ens consumeix. Si per un moment  qui posa aquests artificis als noms de les peces de roba pensés que ha de formar part d'un paisatge de paraules normals, autèntiques i estètiques de ben segur que tornaria als noms de tota la vida. Perquè les paraules que surten del sentit comú són tan estètiques com els pantalons o les faldilles, la samarreta o la camisa i les sabates  que ens posem quan sortim al carrer per ser un punt en un paisatge que volem agradable i bonic. 

A una i altra banda

Quan t’agrada dedicar-te a fer recerca, a buscar respostes, a llegir, i a escriure, a submergir-te en un tema, molt sovint has de passar per un taulell d’una biblioteca o d’un arxiu, demanar llibres, revistes, diaris antics, documents: viatjar a un temps, a unes notícies passades entre anuncis obsolets, i llegir unes pàgines que l’autor va haver d’escriure i reescriure fins a  creure encertar que el que ha escrit era el que volia dir.

Però si la professió que tens consisteix precisament, en moltes ocasions, a estar darrere un taulell, llavors des de l’altra banda ets tu el que intentes que qui passa pel taulell trobi respostes en un llibre, una revista, un diari o el qualsevol altre document que li expliqui el que busca i el guiï en la recerca. Van passant per davant i es van teixint complicitats quan hi ha respostes encertades    

I quan la professió s’atura, tornes a saltar a l’altra banda, i en aquesta mena de vaivé en una i altra banda t’hi veus en un mirall, perquè et saps els dos "papers".

Veus la cara de qui per primera vegada s’enfronta a un taulell, com tu ho vas fer fa temps. De fet, com a tot arreu, hi veus cares de tota mena, de més segures, de més dubtoses, de desorientades i de còmplices i de menys aliades. Però totes les cares, al cap i a la fi, són igual a tots dos costats, a totes dues bandes: totes volen arribar a trobar el que es busca. Un repte per l’usuari però també pel bibliotecari: donar les pistes per arribar a a la resposta, i l’usuari utilitzar les pistes i les eines per trobar-la. 

I tard o d’hora arriba el moment. Una pàgina, un títol, una frase, una paraula, un nom, una imatge, et dóna la clau del que busques, després de posar-hi molta atenció, de submergir-te en un món, i també de buscar informació, de donar-hi accés. I a totes dues bandes del taulell hi ha la satisfacció d’haver trobat, d’haver respost a un interrogant amb la resposta adequada. 

Poder estar a una i altra banda és una experiència curiosa, i una oportunitat magnífica per ser conscient i intentar posar-te a la pell de l’altre. 

Quan torni a la banda de la professió pensaré en l’afany que tinc ara de trobar respostes i informació, i tornaré a tenir la fantàstica ocasió d’ajudar a trobar-les. 

Quatre dies i quatre trossos de camí de cavalls

Quatre dies de maig a Menorca i quatre trossos de camí de cavalls entre el mar blau i la terra florida.

Son Saura - Turqueta


El dia ha començat rúfol i fresc però els núvols han anat marxant i el sol els ha apartat. A son Saura i a Banyuls la sorra és magnífica: blanca, i amb posidònia a la riba del mar com si fos un serrell. L'aigua, cristal·lina. Blava sobre fons blanc. El camí continua cap a Es Talaier. Es passa per la vora del mar, entre matolls i algun arbre, i una tanca amb un "botador". Un racó de platja de sorra blanca, pins i el mar blau turquesa. I Turqueta. Fa dues entrades que semblen dues mitges llunes, cadascuna té pins i roques que fan de cassoleta. L'aigua està perfecta, transparent, que sembla que es pugui fer una radiografia del fons del mar. La tornada el mateix però diferent: desfer el camí tenint de cara el que abans teníem d'esquena, i un dofí sota un petit penya-segat al mar.

Cavalleria-Pregonda


Abans de començar, una escapada al far de Cavalleria i el port de Sanitja, potser un dels racons més mediterranis del Mediterrani. Si a l'estiu sembla àrid i els rostolls estan secs, en aquest temps tot està verd i florit. El camí de tramuntana té les vores plenes de flors, plomalls, alguna rosella espontània. A la platja de Cavalleria hi apareixen quatre cavalls cavalcant. Un moment fantàstic: només quatre cavalls i quatre genets al galop. Ningú més. Sembla que tot s'hagi aturat per veure'ls passar. Altres caminants que hi havien ja no hi són: la platja esperava aquest moment. Impressionant i molt bonic. Passem la platja i el camí continua cap a cala Mica. Una platja de sorra però de fons de pedres, fons fosc. De cala Mica la pujada a Binimel·là. I terra endins paisatge verd i marges florits amb margarides, estepa blanca, camamilla, campanetes fúcsies, plomalls, joncs...i a dalt les cales petites i la gran i a la bassa del darrere els ànecs hi neden. Estan al límit entre la terra i el mar, entre l'aigua dolça i la salada...i el color torrat ocre de la sorra i el blau de l'aigua i del cel els posaries en una finestra per tenir-los sempre i obrir-la i mirar-la per recordar que hi són, que sempre s'hi pot tornar i sempre es poden mirar. De Binimel·là a Pregonda. Una mica amunt per continuar pla, la terra vermellosa i argilosa porta a Cales morts, plena de troncs i tot el que porta el mar, com si hi anessin a morir. I Pregonda ...la primera és molt bonica, no té els illots al davant i queda arraconada, i atractiva. I cap a la Pregonda de totes les fotos amb la llum de la tarda, molt poca gent, el mar en calma, l'aigua cristal·lina que crida que hi vagis. El primer bany de l'any. Impossible no somriure. Com un paradís. El camí de tornada és el mateix però amb Binimel·là al davant i una petita vall verda de muntanyes baixes amb turonets un al costat de l'altre. Una tarda magnífica que acaba al Toro amb vistes a tota l'illa.

Els Alocs - Cala Pilar-Macar d'Alfurí


Als Alocs sempre sembla que el dia anterior hi hagi hagut temporal. Ple de troncs portats pel mar, algun plàstic i molta roca, és el camí cap a cala Pilar. Es camina per la vora del mar, per roca amb pujades i baixades. Fan onades i una mica de vent, de manera que és més fàcil fer la caminada sota el sol. Els marges també estan florits des del camí dels Alocs amb joncs i plomalls, i ocells que canten i parlen entre ells, i cap a cala Pilar margarides, campanetes fúcsies i terra vermella. Abans de baixar a la cala, com si es passés de llarg, hi ha una font amb una imatge de la verge del Pilar, una gerra improvisada de flors, i una petita font que raja. Unes escales de fusta baixen a la platja. Hi ha mitja dotzena de persones i un grup de caminants que està de pas, i només el soroll del mar. La sorra és de color torrat, com a Pregonda i com a Binimel·là, i al darrere una duna i roca amb unes petites coves. Davant del mar, una caseta i un tamarell que fa de porxo. Les roques que hi ha al mar tenen formes curioses, ondulades, escarpades, treballades pel mar i el vent. Continuant per les roques de darrere la caseta el camí cap al macar, una cala de còdols rodons de color d'argila que semblen ous gegants pintats com de paper d'aigües. Curiós i bonic com amb unes roques de distància la sorra es converteix en còdols ovalats. La tornada és pel mateix camí, amb les mateixes flors, les mateixes roques i el mateix mar, assaborit dues vegades.

Mitjana-Trebalúger
De cala Mitjana el camí s'enfila a Trebalúger

La costa de pins, alzines, sorra blanca i color turquesa. Un camí entre pins i alzines, alguna carbonera antiga i unes ombres fresques, i el mar no es veu però se sent i en qualsevol moment pot aparèixer després del verd d'una branca. I apareix després d'una bona estona de caminar, a Trebalúger. S'ha de baixar per la roca amb escales de pedra i al fons el torrent. Aigua dolça que es ve a trobar amb el mar, que avui està remogut i una mica tèrbol perquè fa vent del sud. A la sorra hi ha poca gent. Arriben quatre kayacs que diria que són conscients del luxe que suposa arribar en un racó de món com aquest. A la riba de la platja s'hi està molt bé. El soroll de les onades sembla un acompanyament que hipnotitza, cada onada és diferent, una et mulla més els peus, una altra menys, alguna et fa tirar enrere... el colofó perfecte per acabar els quatre dies i els quatre trossos de camí de cavalls, amb una posta a Artrutx, passeigs per Ciutadella i abans de pujar a l'avió el camí d'en Kane i la platja d'Es Grau una tarda de maig que endevina l'estiu i els colors de la tarda sobre el mar, entre nens que juguen a la sorra i a l'aigua, nois que hi vénen a passar la tarda i una llum que enamora.

El primer banc

El primer banc de la carretera de les aigües 

Normalment, quan vaig a caminar a la carretera de les aigües m'assec al primer banc. Està encarat a Barcelona i en dies clars es pot veure part del Maresme fins al delta del Llobregat, passant pels turonets del Carmel, el Putxet, la muntanya de Montjuïc i el port, l'aeroport; i entre el banc i el mar carrers, brugit llunyà de cotxes, gent, cases, i moltes vides. En primer pla, esbarzers i plantes que ara comencen a florir: ginesta, margarides grogues, fonoll i una planta que sembla mala herba que fa flors liles. Al banc quasi bé mai hi sec sola, quan no vinc acompanyada. Atletes, ciclistes, caminants amb gos o sense, jubilats,amigues que han quedat per passejar i discuteixen de si el carrer que es veu al fons és un o l'altre, i s'expliquen què tenen avui per dinar. Per darrere van passant ciclistes i corredors i se senten flaixos de converses. M'imagino que són estudiants, o bé que aquell dia tenen festa de la feina, o treballen a la tarda, o perquè no, estan com jo: no tenen feina i surten a passejar, a aprofitar el sol i airejar-se per escampar les preocupacions i fer exercici i bon color. Al primer banc m'hi menjo una poma, i entre mossegada i mossegada observo tot això, i miro la ciutat, petita, que sembla un tauler i els edificis fitxes que es puguin moure; i els carrers i els edificis centenaris, nous, carrerons, grans avingudes, racons, i avions que sobrevolen a punt d'aterrar i barcos de càrrega que apunten cap al port. I des d'aquí dalt, amb la primavera a primer terme i la ciutat i el mar al fons, les coses semblen més simples i els problemes llunyans, i les preocupacions al tauler de la ciutat les podries agafar com una fitxa i dur-les mar enllà. Vet aquí el primer banc de la carretera de les aigües mentre mossego una poma, bec un glop d'aigua i observo caminants, corredors, ciclistes que potser també com jo necessiten aire lliure, sol, exercici i sortir del tauler de joc per una estona i mirar el blau del mar i els mirallets de plata. I quan ja he arribat al cor de la poma, m'aixeco, la llenço a la paperera i continuo el camí, entre altres caminants, corredors i ciclistes.