D’aquest hivern estrany

Fa una tarda d’hivern. D’aquest hivern estrany, càlid i fred. La pujada a la carretera de les aigües fa pujada, sota un cel mandrós i cansat d’un dia que no sap si vol ser hivern o primavera. D’aquest hivern estrany, penso, que si miro enrere ve d’un any qie ens ha fet créixer amb batzegades i sacsejades…Des de dalt a la carretera es veu la ciutat, i el mar al fons, i al darrere el Tibidabo i la torre de Collserola fan de guaites. El mar i el cel s’han confós en un gris uniforme, i fa un fred contingut, suau, amb brisa. Els arbres despullats esperen la primavera, menys un petit ametller que ha tret la flor blanca - “deu-te guard, bandera blanca”. El primer horitzó és la ciutat, amb els relleus dels gratacels, les formes intuïdes de carrers, parcs, llumetes que es van encenent ara aquí, ara allà; el segon horitzó és el mar, de color plom clar, emboirat, amb vaixells que s'hi endevinen. El camí voreja els horitzons, i hi van i vénen caminants, corredors i ciclistes. M’aturo en un marge sota un pi i em menjo una poma i contemplo enllà, com qui fa balanç del que s’hi veu i alhora posa en ordre els pensaments. D’un hivern estrany que ve d’un any estrany, d’aquells temps que en diuen fer-se gran, d’absències sobtades i enyorades. D’un hivern estrany que ens ha portat estiuets i primaveres i que també ens ha glaçat el cor amb aquell martell que ni sentíem de tant constant fins que ha picat fort: fer una abraçada en un comiat a l’exili sota el Canigó, i veure algú que estimes com ha de mirar enterrar la mare per una pantalla. El martell de qui coarta, reprimeix, aixafa, trepitja, vulnera, pica, esclafa, persegueix, humilia, espia i enterra la llibertat. 

I penso, mirant els horitzons, que els qui empenyen la llibertat perquè tinguem els horitzons que vulguem i els mirem des d’on vulguem, tenen el martell al clatell, viuen hiverns glaçats que comencem a normalitzar. I el cel fosc blanquinós del capvespre es va enfosquint. Faig la tornada tot crepitant la sorra del camí amb les bambes, amb banda sonora de cançons tranquil·les del Dausà, versions dels Beatles. D’aquest hivern estrany n’espero que el cor glaçat esmicoli el martell en mil bocins. 

Adéu preciòses

 No sabria dir exactament l’any ni el dia que vaig conèixer la Maria Lluïsa. Era d’aquelles persones que feia molts anys que formava part del paisatge del barri, de Castellterçol i de la vida en general. Entre aquests paisatges en tinc molts records i anècdotes gracioses, alegres, còmiques i tristes. Diria que quan la vaig conèixer encara es tenyia el cabell i més tard ja se’l va deixar blanc. Era primeta, de mirada viva, tenaç, creient, compromesa amb les causes justes, contundent, perspicaç i bona debatent. Es feia escoltar mentre pronunciava les vocals tancades ben obertes. A Castellterçol els estius de jugar al remigio, de sopars fins tard, de netejar la casa empolsinada de tot l’any, de riure de mil i una anècdotes. Al barri de Barcelona de parlar al carrer, comentar novetats, fins i tot amb la meva mare, vídues totes dues, quan les van obligar a comprar el pis deia, de broma, que volia fer-se un sobresou amb uns gitanos que portaven una cabra i tocaven música fins que la cabra feia una petita acrobàcia. Havia viscut moltes lluites personals i col·lectives , i darrerament quan hi havia conviscut més era a Lovaina, a l’exili del Toni. Era abans del Nadal passat. Va arribar carregada de maletes per passar-hi les festes. Vam conviure uns dies bonics i vam riure, vam ballar i tot, i va cantar Venecia sin ti. Vam anar a Anvers, a sopar a Lovaina, vam estar a casa conversant, cuinant i menjant. I vam brindar. Vam seguir fent molt fina la ratlla que separa la família de l’amistat. Vam marxar un diumenge al matí i ella encara estava al llit però va voler que li anéssim a fer un petó de despedida, i ens va dir “adéu preciòses”. La seguirem recordant i rient de les múltiples anècdotes gracioses i còmiques i entranyables que hi hem compartit. Com aquell petó de despedida i l’”adéu preciòses”.