Devia ser una tarda

Segons la memòria col·lectiva familiar va ser una tarda, segurament d’hivern o de tardor. Tenia bones referències i va passar la prova de l’entrevista, asseguda al menjador de casa. Tenia la cara rodona, els ulls petits i la boca de pinyó. Els cabells curts, grisos, escassos i ondulats per “rulos”. Era baixeta i ampla però amb les cames elegants i estilitzades. S’havia de cuidar de la casa, de mi, la més petita, i de la família en general perquè els pares treballaven. No sé si va ser al cap de poc o molt temps de l’entrevista que va començar. Cuinava, netejava, i cosia, i em venia a buscar a la guarderia al migdia. Havia nascut a Saragossa i per la feina del seu pare havia vingut a Catalunya, on es va casar i va tenir un fill. Quan va arribar a la nostra família, el seu fill feia la mili i ella vivia al Masnou. Havia superat la soledat de treballar incansablement per tirar endavant per ella i el seu fill, i deixar enrere malsons. Sabia cosir amb una traça magnífica, mentre escoltava l’Elena Francis, i feia anar el pedal de la Singer. Cantava trossos de sarsueles, i seguia anant a veure el seu marit, sense que mai no sapigués on vivia  ni a on treballava. Una vegada hi vaig anar, en un pis de l’Eixample, i va sortir ell al replà amb samarreta imperi, els cabells enrere, pantalons foscos, i la cara ampla. Era força alt, o almenys a mi, petita, m’ho va semblar. Vam tornar a casa aquell dia primer amb un autobús que no ens hi portava i després amb el que tocava, per despistar-lo si la seguia. Arribava el diumenge a la tarda o el dilluns amb un abric que s’havia fet ella d’una tela que pesava tant que deia “deja que me quite la mochila” , i de seguida es posava a treballar. Fumava un pippermint a la nit, i li agradava la cervesa i el formatge, i la fruita, i anar a fer un cafè amb llet. I mai no va perdre l’humor ni la bonhomia. El guix per fer patrons - la tiza, que deia - el feia anar amb els dits prims i llargs i les ungles pintades de color rosa metàl·lic, que rodaven el dial de ràdio fins que trobava les veus que li feien companyia, o feien cercles a les seves cuixes mentre mirava la tele. Venia de vacances a Mallorca i es portava un coixinet d’aire per estirar-se a la platja. Sempre va saber estar al seu lloc, en la seva vida i quan va entrar en la nostra. Marxava els caps de setmana a casa seva, a fer la seva vida, i l’enyoràvem. En temps difícils, la mort del pare o de l’avi, ens va fer companyia i ens va fer riure, ens va cosir vestits, vam mirar pel·lícules del Clark Gable, de la Bette Davis, o de les cançons de la Imperio Argentina; parlava per telèfon al passadís tot anant endavant i endarrere, i ens ensenyava fotografies de la família, de casaments o comunions.  Més tard va tenir dues nétes i ensenyava les fotos amb un somriure que l’il·lumimava la cara. Els últims anys els va passar cosint, escoltant la ràdio i mirant la tele sempre que no fessin pel·lícules de “tiros y bombazos”. Tenia la salut precària però encara somreia davant un formatge sec o semi sec, o una cervesa, llavors ja sense alcohol. Ens va ensenyar moltes coses sense donar lliçons de res, i silenciosament va lluitar per la seva dignitat i per la seva vida, sense fer-ne bandera. No en va parlar fins molts anys després, de com va fugir del maltractament en uns temps que era més acceptat aguantar-lo que plantar-hi cara. Anys després d’aquella tarda la Glòria segueix en la memòria col·lectiva de la família, entranyable, carinyosa, amb principis, irònica i amb un sentit de l’humor intel·ligent. Mentre ho escric davant del foc en un capvespre de tardor, penso en tantes tardes com aquesta que ens feia tanta companyia, quan vivia a casa o anys després quan venia a passar el cap de setmana, en com acompanyava, sense dir gaire però dient molt, i en com reconfortava quan arribava el diumenge al vespre i deia “deja que me quite la mochila”.

Pensar en els morts

“Dels meus morts que riuen d’estar sempre junts” diu Espriu en el poema He mirat aquesta terra. Si mirem la nostra memòria, inevitablement hi trobem els nostres morts. Si repassem la trista llista, van passant un rere l’altre, com si anéssim passant de pantalla o girant full, i de cadascun en recordem anècdotes, paraules, mirades, abraçades, moments, imatges; una vegada que em va dir, una vegada que va anar a no sé on, ah i aquella vegada que va fer... o sempre deia, o ara diria, què pensaria ara, avui de ben segur que estaria ... o amb tot el que passa, millor que no ho hagi vist. Sempre ens queda la incertesa del que serien ara, dels que ens dirien, del que pensarien, de com estarien. Les làpides dels nínxols son massa fredes i distants i al cap i a la fi, només són el lloc per anar a posar flors, per explicar-los de pensament el que passa. Anem passant pàgina de l’àlbum hi van passant, els avis, tiets, el pare, la Glòria, cosins, amics...De cadascun en tenim més o menys records, de cadascun en tenim gestos, paraules, expressions, frases, fotografies, que a vegades se’ns colen involuntàriament en el dia a dia. De poc serveix pensar o assegurar què farien ara, qui sap, ...aquell instant que converteix present en passat, la vida en la mort, l’ara amb el record, l’és amb l’era, la presència en absència. I en aquest buit, la nota sorda que és la mort, pensar en els bons moments, en les petites coses compartides, viscudes, és un record més càlid que els vasos metàl·lics, els marbres freds i grisos i les lletres escolpides del cementiri, només una mica acolorides per les flors que aviat es marciran. El que no es marceix mai és recordar-los i riure del que deien, del que els agradava i que de ben segur si hi fossin ens estimarien. Com si oloréssim una rosa o un ram de ginesta. Pensar en els morts, més enllà del tètric escenari funerari, és pensar que de ben segur ells riuen d’estar sempre junts.