Si ho penses bé

mur esquerre de la plaça del Rei, cada dimecres hi ha 19 fotografies penjades. Cada dimecres a la tarda. Són els retrats de 9 presos i 10 exiliats i represaliats. Al capdamunt de les escales del Tinell hi reciten poemes, hi denuncien les darreres injustícies, i als graons hi canten cançons. Cada dimecres des que hi ha presos polítics i exiliats. Versos i notes entonen diverses maneres de reclamar la llibertat, la justícia i una cosa tan elemental com el dret a decidir el futur col·lectiu d'un poble. Al final de l'acte, tothom es gira cap a la paret de les fotografies i una veu potent en va dient els noms com una lletania i tothom respon llibertat, els noms dels retratats i dels darrers empresonats. Mirant la paret i les cares de cadascun dels retratats, si ho penses bé, els presos són darrere unes parets de formigó cada dia, cada hora, cada esmorzar, cada dinar i cada sopar, cada matí, cada tarda i cada nit; i els exiliats són lluny de casa perquè tampoc podrien ser a casa, serien també rere uns murs de formigó i rebrien les visites rere un vidre i de tant en tant en una sala. En acabat, despengen els retrats, que previsiblement tornaran a penjar-los el dimecres següent. I enfilarem qualsevol carrer del voltant de la plaça per anar a sopar, per pensar què farem demà i demà passat i l'altre, mentres ells, rere el formigó van comptant enrere ara que tenen la sentència. I en la vida de cada dia, a la feina, mentre compres, vas a sopar, al cinema o al teatre o a passejar, mentre converses, de tant en tant el pensament et penja les fotografies en una paret, i et diu "si ho penses bé..." venim de moltes reivindicacions, de moltes mobilitzacions, de dir prou, d'escriure'ls cartes perquè tinguin moltes finestres que foradin el formigó. Enfilo el carrer de la Pietat, entre els murs de la catedral, de palaus i de silenci, fa fred i fa estona que és fosc; i al final del carrer hi ha dos nois que toquen, un el saxo i l'altre la guitarra acústica i canta Quan tot s'enlaira de Txarango, que diu que quan tot s'enlaira toco els somnis de puntetes. El colofó perfecte. Si ho penses bé, el dia que no calgui penjar les fotografies ni que el pensament digui "Si ho penses bé..." tocarem els somni de la llibertat de puntetes. 

Si ens pregunten on anem, anem a Cantallops

Encara és negra nit a l’autopista, i el dia es va llevant tímidament. Els camions enfilen feixucs el carril dret. La frontera amb França està tallada i sortim molt abans de la Jonquera. Fem carreteres locals per la Serra de l’Albera, avui esventada de tanta tramuntana que vincla les alzines i les agita. Són carreteres petites, proporcionades, a to amb el paisatge, que l’acompanyen i acullen els pobles de l’entorn. Anem al tall de La Jonquera per reivindicar la llibertat. Arribem a La Jonquera i seguim les indicacions de manifestació. Els camions aturats, immòbils a l’asfalt, sembla que tot s’hagi aturat menys la repressió. La reivindicació rep de resposta amenaça, coacció d’uniformes, ocupació. Els carrers de la frontera estan ocupats i transitats de bones raons però vigilats amb uniformes del colonitzador que només sap amenaçar i no escolta, ni llegeix ni mira: sit and talk. Partides de parxís, entrepans, proclames, cançons, sota la mirada vigilant de qui no entén res, o no vol entendre res. Per això al cotxe acordem la complicitat que si ens paren i ens pregunten on anem, direm que anem a Cantallops. La veritat, ni l’entenen ni la comprenen. Només la saben tapar amb uniformes, porres, bales de goma, helicòpters i amenaces, que no poden amagar immenses cues de camions. Per això, si ens pregunten on anem, anem a Cantallops.

Dos carrils i un voral, i un gest sublim

Era un dia gris, de cel pesat, d'aquells que no sap si fer sol o fer núvol, no es decideix. L'ambient de temença es respira, densa. A mig matí, la incertesa es fa certa: quasi bé 100 anys de presó. Un segle de sentència. Un segle, la distància entre el repressor i el reprimit. Al migdia el sol fa una ullada, tímida, poruga. L'asfalt vist de prop, trepitjat, és dur i gris, i dins els túnels, encara més. El camí a l'aeroport a peu és solemne, l'enfilem des de quasi bé la sortida de Barcelona, amb l'ànim pesat de tanta injustícia, de ràbia, però ple de raó, de saber-nos al costat correcte de la història. Caminem inèditament amb companys de feina, de més o igual rang, però en la caminada, iguals. Les indicacions de la carretera, el voral, vistos de prop, sobre el terreny, es veuen a poc a poc, passem per benzineres, i com si féssim un llarg viatge ens hi aturem a proveir-nos. Anem tirant, i arriba la pluja: finalment el dia s'ha decidit per ploure, no per somriure, i fer sol. Per ploure, per afegir solemnitat a la gran injustícia. I avancem, i travessem camps, i la pluja ens mulla, ens cala la roba, la bossa, però avancem, amb una determinació granítica. I arribem, anem a la terminal, a la part de dalt, entre el pàrquing i un bar. Un lloc de pas esdevé un lloc de permanència i resistència. Ens apropem a la passarel·la cap al pàrquing, i les porres pugen, amenacen. La nostra convicció és la nostra arma, la d'ells, les porres, cap argument, cap convicció, només les porres. I es fa el vespre, es fa fosc, i de tornada, la nit és fresca, mullada, però lúcida, aquella lucidesa que dóna la determinació quan té raó.

Dos dies després, són les 8 del matí, i a Vic hi fa fred. El tren arriba puntual, i després de la rebuda, enfilem el pas cap a la carretera, direcció Centelles: la marxa per la llibertat. La carretera una altra vegada de prop, el voral, els carrils, a velocitat de vianant. A l'altra banda, molts cotxes i camions ens saluden i ens animen, cotxes dos cavalls, camions, cotxes d'alta gamma, furgonetes, vehicles de tota mena. La marxa avança i el pas sobre l'asfalt és feixuc, dur, aspre. Com ho és el motiu de fer la marxa: la presó de 100 anys, per a 9 persones que van escoltar la gent i van posar urnes per decidir el futur. Avui fa sol i fa aire, és agradable. Gent gran, de mitjana edat, gent jove, nens, a peu, amb bici, amb patinet, tota mena de gent, de mitjans, i amb un sol objectiu: demanar el dret a ser lliures.

Dues caminades en dos carrils i un voral, pensant en 9 presos polítics sentenciats, i en 7 més sentenciats abans d'hora. Caminant a l'aire lliure, sobre la duresa de l'asfalt, com si l'asfalt fos l'aspror d'aquest estat que ens vol reprimits i callats, i fent la vida de cada dia com si res. Dos carrils i un voral ple de caminants, decidits i pacífics, amb el pes de 100 anys de presó que sumen 9 presos polítics, que només veuen i endevinen l'aire lliure des dels barrots. Sumen 100 anys a estar al voral, mentre la impunitat de la mentida i la tergiversació continua pel carril central, a l'asfalt més aspre, negre i dur. Un dia ho capgirarem perquè "potser el secret és que no hi ha secret / i aquest camí l'hem fet tantes vegades / que ja ningú no se'n sorprèn; potser / caldria que trenquéssim la rutina /fent algun gest desmesurat, alguna/sublimitat que capgirés la història." (Ara mateix, Miquel Martí i Pol)  i farem un gest sublim. 

Si menges tonyina, et passarà la por

Diuen que cada dia somiem, però no cada dia recordem el que somiem. Hi ha somnis, en canvi, que es recorden i perduren en la memòria i en el temps. Fa poc, vaig tenir uns quants somnis que encara recordo, entre els quals un de ben curiós, surrealista però alhora real, i en certa mesura bonic. Caminava per un camí de Montserrat, en una banda roca i a l’altra, precipici. Feia sol, d’un dia de tardor, i jo anava ben equipada, de calçat i de roba. Era sabut, llicències dels somnis, que aquell camí estava restringit a uns caminants especials: els presos polítics. Jo caminava amb el Josep Rull. Rialler, fèiem camí i vagament recordo la conversa o el que deia, però la meva impressió és que havíem caminat força, i arribàvem a un punt on hi havia una mena de salt al buit en el camí que s’havia de saltar per continuar. Al mateix lloc hi havia un punt d’avituallament, amb una noia que donava menjar i em donava un entrepà de tonyina, que no m’ha agradat mai. Mentrestant, el Josep Rull ja havia saltat el salt i jo li deia que em feia por, vertiginosa de mena, i ell em deia, amb un somriure, des de l’altra banda del salt: si menges tonyina, et passarà la por.

I em vaig despertar, com qui es desperta d’un somni plaent, bonic, agradable. Però la realitat diu el contrari, el regust amarg del somni, que té de fons aquell somriure en llibertat que em deia “si menges tonyina, et passarà la por”. 

T'ho frivolitzo

Van néixer en la postguerra, en temps d’escassedat, de foscor, de massa religió, que també van practicar, obligatòriament, en abundància. Van llegir molt, van estudiar, van protestar, van treballar, van ser activistes, es van casar, van tenir fills, van mirar de beneficiar-se de l’estat del benestar, van continuar llegint, van continuar forjant-se un pensament, treballant, opinant. Alguns fins i tot van trencar motlles socials, van transgredir allò políticament correcte o acceptat i van fer bandera del seu propi alliberament, tot trencant el que era el correctament establert en aquell moment. 

Van creure en la transició, van votar, van creure en el benestar, en la comoditat, i van anar passant els anys. I arribats a avui, molts d’ells només els queda el benestar, com una mena de “aquí m’aturo” i ja he millorat la meva vida. La gesta ja l'han fet i ara el que passa ja no va amb ells. 

En temps de desconcert, injustícia, molts d’ells només “van”, perquè el benestar adquirit fins ara ja no els dona per comprometre's avui, potser només per arribar, com a molt, a lamentar-se del que passa; o fins i tot a fer-ne humor, de mal gust, caient en el que ells mai no pensarien caure, quan els va tocar de trencar motlles i transgredir les normes establertes, en allò de com que a mi ara no em toca perquè no m'afecta i em queda lluny, no em moc. 

Fa dies que escric aquest apunt i miro de trobar les paraules, i avui llegeixo al diari Ara un article de David Fernández titulat "Qui sentencia què" on hi diu "Que allò anomenat estiu, que ja no és el que era en aquest estrany compàs d’espera, ens serveixi per deixar-nos les neurones esbossant què cal fer, i com, per fer capgirar tornes, fracassar repressions i obrir portes i finestres."

I els que es van aturar quan van tenir el benestar, tenen l'estiu normal, sense compàs d'espera, ni esbossen ni pensen què caldrà fer en un futur. Si per un moment els ho poses davant del mirall, desvien la mirada. T'argumenten el seu lament, la seva postura, com si diguessin: "No t'hi capfiquis, ells ja sabien on es ficaven i jo, t'ho frivolitzo".

Història d’una “enganxina”

En un senyal de màxima velocitat 20 hi ha una “enganxina” en blanc i negre que és un dibuix d’uns cabells i unes ulleres, des de la primavera passada que hi està enganxada. Ha passat un estiu, una tardor, un hivern, sol, pluja, vent, i continua allà. La veig quan vaig a caminar i per sota seu hi passen corredors, passejants, caminaires, ciclistes, i de moment ningú no l’ha arrencat. Pels voltants se n’ha enganxat alguna altra però han acabat desenganxades. Aquesta, no. Sembla que vigili o que miri la vista privilegiada que té. Van passant coses, va canviant l’actualitat, van canviant els escenaris i ella continua enganxada. 

En les converses sobre l’actualitat, sobre el moment excepcional que vivim, en determinats punts de vista que ens semblen incomprensibles per injustos i per tolerants amb la injustícia, per blanquejadors de tanta ignomínia, hi ha una mena de superioritat moral o intel·lectual que estableix el bé i el mal. Llegeixo un article a L’Ara sobre la declaració de Marina Garcés al suprem, que fa disquisicions sobre filosofia i exhibeix una racionalitat frívola de campionat mundial: supremacisme intel·lectual qui oblida les porres, la injustícia i els drets humans. I penso en l’”enganxina”, allà, resistent, aliena a tant discurs ple de paraules i tan buit. Contra això, aquesta “enganxina” que fa més d’un any que està enganxada a un senyal de velocitat màxima 20.

Desitgers

“Has de bufar i tirar la tija enlaire i cap enrere”

Al jardí hi ha uns quants pixa llits o angelets. Sempre s’ha dit que si els bufes has de demanar un desig i es compleix. A la taula hi ha una Leffe blonde, i unes patates pel vermut. Fa el temps d’aquest país: núvols, pluja i ullades de sol que de sobte fan càlida tanta fredor. Hem muntat unes jardineres per plantar-hi herbes aromàtiques, que creixin com un petit jardi d’olors entre flors, herbes i algun arbre. La terra és fèrtil, nutrida i productiva. Cada grapat de terra entre les mans per fer arrelar les plantes de les jardineres sembla un grapat per fer arrelar els desitjos. Cal que la terra quedi ben anivellada i les plantes ben plantades. Segurament creixeran i trauran flors, i faran olor, i alguna branca condimentarà algun plat, o perfumarà el nas que se li acosti. A voltant hi seguiran creixent els pixallits que seran angelets i es bufaran per demanar un desig que el vent s’emportarà a complir-los i la tija enlaire. Els desitgers sempre funcionen, una alenada d’angelets és com un grapat de terra per fer arrelar un desig. Brindem amb Leffe perquè un dia tot això, les petites coses de cada dia, es puguin fer a casa. “Has de bufar i tirar la tija enlaire i cap enrere” i el que demanis es complirà. 

I es parlarà de vida

Una pila de llibres sovint l'esperava en un carro a la sala de consulta general. Els reservàvem en un espai que hi capiguessin i un carro de prestatges era el millor lloc. Biografies, assaigs, obra de creació literària, i tota altra mena de llibres sobre cultura catalana. Compareixia al cap de poc, amb un posat de savi diligent i somrient,  disposat a consultar-los amb determinació i sabent el que hi havia de trobar. També diligentment els venia a retornar i en demanava més, o bé n'agafava més si la pila que havia demanat en aquella ocasió era inacabable. Segurament devien ser tandes de referències que devia haver de consultar o comprovar per les seves recerques i publicacions. Aquestes visites no eren molt continuades però força sovintejades. En altres ocasions, compareixia també a la sala de consulta de fons de reserva, on hi tenia reservats fons de periodistes, intel·lectuals o escriptors: cartes i documentació diversa, en capses i camises en l'argot documental. També amb aquesta documentació era diligent, consultava o comprovava el que li calia i ho venia a retornar al taulell. Sempre m'havia sorprès aquesta diligència, en un món en què molt sovint els usuaris descobreixen i indaguen en documents que els són desconeguts i divaguen perquè són principiants en la recerca, i se submergeixen en els papers sense saber gaire què hi trobaran, però ell anava amb l'objectiu clar i sabent el que hi podria trobar. Anava i venia de la taula al taulell a recollir la documentació o retornar-la sempre amb un somriure amable. Un dia, el vaig trobar en una presentació d'un llibre. El vaig saludar i es va quedar sorprès, i li vaig dir, crec recordar, que si no em situava, m'havia de veure rere un taulell de biblioteca. I em va reconèixer. Dies després, va comparèixer i vam parlar, i en alguna ocasió posterior parlàvem cordialment. Al cap d'un mesos, va venir l'octubre de 2017, la seva adscripció a la política i el compromís amb la causa de molts ciutadans, que ens agradava veure'l en les llistes electorals. I un dia va ser proposat per ser president, i aquell dia vaig pensar que per un temps segurament ja no tindria ocasió de servir-li documentació o llibres, i el veuríem de primera autoritat del país. Al discurs d'investidura, després de pronunciar els objectius, els propòsits del seu govern, i les seves intencions, va citar una frase d'una cançó de Txarango: "Ho tindrem tot i es parlarà de vida". Avui, 16 de febrer, a la manifestació contra el judici polític sonava aquesta cançó i a la pantalla que retransmetia l'avanç de la capçalera de la manifestació l'he vist. Sempre que sento aquesta frase d'aquesta cançó sempre me'n recordo d'ell, i avui han coincidit. I he pensat: a la capçalera hi va amb el seu aire amable, i amb la determinació de quan consultava llibres i documentació. 

Potser el dia que ho tindrem tot i que es parlarà de vida, tornarà a tenir una pila de llibres a punt per consultar i unes quantes capses o camises de documentació per venir a examinar. La part final de la cançó diu:  

                  "Serem llum, serem molts empenyent endavant.

                  Som futur i alegria seguint el pas dels anys.

                  Que no ens guanyi la por. El demà avui és nostre.

                  Tu i jo agafant l’horitzó.

                  Gent de mar, de rius i de muntanyes.

                  Ho tindrem tot i es parlarà de vida.

                  Gent de mar, de rius i de muntanyes.

                  Ho tindrem tot i es parlarà de vida."

I es titula Agafant l'horitzó. Un dia ho tindrem tot i parlarem de vida perquè haurem agafat l'horitzó.