Si falta molt per primavera

Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor, és una frase d’una cançó que es diu Simplement, de Blaumut, que parla, com diu el títol, de coses senzilles, d’imatges quotidianes i de sensacions habituals, normals, que es queden entre el punt dolç i amarg, entre l’alegria i la tristor. Som dissabte a la nit i a la pantalla de la televisió hi estan entrevistant un polític exiliat a Bèlgica, no pas per cap delicte ni per cap malifeta, sinó per haver entès que calia obeir un mandat democràtic, el dret reclamat per molta gent a decidir el futur d’un país sense estat, en aquest cas Catalunya. L’entrevisten en un local que sembla un bar, en una part que més o menys sembla un altell, i al fons s’hi veu un finestral. Parlen de la situació a Catalunya, explica que som hereus de dos mandats democràtics importantíssims, de dos llegats de la voluntat dels votants que no els podem ignorar, que el president ha de ser-ho perquè és el legítim, cosa que posa en evidència que visquem en un estat de dret o amb les garanties democràtiques completes, escapçades per la ineptitud política de qui governa. Van passant preguntes i respostes, gestos, mirades, expressions, explicacions, arguments, interrogants, fins que la periodista gira el cap cap al finestral i li diu “Ha començat a nevar a Lovaina”, i ell hi afegeix “A Bèlgica és habitual que nevi, a Catalunya crec que aquests dies hi està nevant fort, com feia temps que no hi nevava”, amb un lleuger somriure. Injustament no pot tornar, no pot anar a veure com ha nevat, si fa fred, si fa sol o si plou, com moltes altres coses habituals, quotidianes i senzilles de qui pot estar a la seva terra i viure a casa seva. Aquesta impunitat per impedir-li desperta ràbia, per injusta, per cruel, per…per cretina. Desperta aquell punt just de riure barrejat amb tristor. Però ell somriu, el viu retrat d'aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor, com qui sap que els mandats i la justícia justa un dia el podran fer tornar a casa. I la cançó acaba dient “Sempre em dius si falta molt per primavera, però avui som aquí'. Sí, som aquí, però no falta gaire per primavera. 

Sort en tenim

Als qui ens preocupa l'actualitat i ens impliquem en tot allò que està passant en els darrers mesos a Catalunya, sort en tenim d’agafar unes bambes i escampar la boira, sort en tenim d’un sopar o una trobada per parlar, sort en tenim de poder entrar en una botiga i esvair les preocupacions en triar un jersei, una camisa, uns pantalons o unes sabates; sort en tenim d’anar a comprar allò del rebost que s’ha acabat, de parlar amb el botiguer; de respirar al bosc, i de mirar si fa bon temps o no i pensar què ens posarem avui. Sort en tenim de fer fotos, penjar-ne alguna, escriure, fer un tuit, cuinar, anar al teatre o al cinema, d’escoltar la ràdio. Sort en tenim d’anar a la feina i per unes hores preocupar-nos per afers professionals, per acabar el que has començat el dia anterior, per respondre mails, per atendre consultes. Sort en tenim de converses amb els companys de la feina que sempre acaben amb un “ a veure què passarà” i van passant coses camí del temps de desencadenar. Sort en tenim de la quotidianitat sota l’ombra persistent d’un context amarg, amb ressons de temps passats. Sort en tenim de tenir tot allò que alguns no tenen: passejar lliurement, un sopar, comprar, respirar a l’aire lliure on tu vols, treballar on treballes, viure on vols viure. Sort en tenim de pensar que cada dia és un pas per desencadenar. Sort en tenim d’adonar-nos-en i de no normalitzar-ho. Sort en tenim d’estimar la llibertat i somiar-la per qui no la té a la presó o a l'exili, precisament per defensar-la. Sort en tenim, i en tindrem. Sort en tenim de, malgrat tot, continuar amb la nostra vida. Ells algun dia retrobaran la seva, i serem lliures.