Havia nascut el dia de santa Llúcia

L’àvia Pia i la colònia 1916. Havia nascut el dia de santa Llúcia de fa més d’un segle. De figura esvelta i força alta per la seva època, tenia el cabell blanc-gris sempre recollit en un monyo, la cara prima, i portava ulleres de montura que ara estarien de moda, amb uns vidres que s’enfosquien amb la llum del sol; un abric negre amb coll d'astracan i un bolso negre de nansa curta, penjat en un braç. Tenia les mans llargues i els dits curtits pel rastre dels penellons. Fervent creient, de veu fluixa i enrogallada per l’edat, segurament devia aprendre abans a treballar que a jugar. El rigor, la bonhomia i l’alegria tímida traçaven el seu caràcter. Sota l’abric, un vestit camiser fosc d’estampat discret i unes mitges d’espuma; i als peus, calçada amb unes sabates negres, de punta arrodonida. N’havia passat de totes, com tanta altra gent del seu temps: la crisi de 1898 de ben petita, la Gran Guerra, la Guerra Civil, …. havia vist passar el cometa Halley dues vegades, els primers cotxes, la ràdio a les cases; i la feina a la fàbrica de can Marfà des de ben jove, encara li deixava temps al vespre per anar a estudiar amb el Dr. Balder sortint de treballar. La família, la casa de les Figueretes, Mataró, les misses i la fe havien estat senzillament la seva vida. I per santa Llúcia, 13 de desembre, el seu aniversari, li portàvem una ampolla de colònia 1916. Feia una olor fresca, agradable i discreta, a joc amb el vestit fosc estampat, les mitges d’espuma, l’abric negre, el bolso de nansa curta, les sabates negres i el monyo ben recollit amb agulles negres. A joc amb ella.

El final de l'estiu

Un ruixat de final d'estiu ha escombrat la calor, la pols de la sequera i el paisatge ensopit, sec i opac.  Les fulles als arbres plenes de gotes, que van regalimant i saltant de fulla en fulla, a poc a poc, com si tinguessin mandra, perquè l'estiu s'acaba i la tardor i el fred comencen a arribar. Van desfilant fulles avall, a terra als bassals i a les cases en fila índia van esperant per caure sobre un paraigües o un cap despistat que no sabia que plouria.

Aviat les fulles començaran a caure, i les branques, despullades, es faran les adormides per no tenir tan fred. El dia serà més curt i el sol més llunyà. Vindrà el temps d'abrigar els peus i els braços, de mirar per darrere la finestra, d'un plat calent, de bufar una tassa que fumeja, i de tardes curtes de cinema, de llibre o de pantalla d'ordinador; de despedir la roba prima i rebre la gruixuda, de l'etern dilema d'aquell jersei i aquella samarreta difícils d'indultar o de condemnar, de tornar a amagar els peus en uns  mitjons, d'embolcallar el coll, de cames abrigades i de mànigues llargues. El temps de la calor haurà passat, i les tardes llargues, els braços descoberts, la platja, el mar, que ara només ens els mirarem de lluny. El final de l'estiu que sempre acaba, tard o d'hora, amb la tardor, amb la calor esmorteïda, amb els arbres que comencen a despullar-se, les fulles que vesteixen la terra i nosaltres que comencem a abrigar-nos. I l'olor de bolets, de molsa, i de terra mullada, si tot va bé, perfumaran el bosc amb tons de grocs, vermells, taronges i marrons. I la rutina tornarà a sortir, amagada per l'estiu, i el cada dia de retorn ens portarà els horaris, els hàbits, els dies curts, el fred i les vides de les cases a la llum de darrere de les finestres.

Tres trossos de Menorca

Algaiarens - Cala En Carbó

Camí empordanès

Vistes del camí

Cala En Carbó

Tronc i còdols de Cala En Carbó

La casa ben posada

 Sortim d'Algaiarens sense arribar a la platja. Un camí entre camps una mica empordanès s'endinsa per un petit alzinar, se sent el mar i es nota que està a prop. El traç ressegueix l'orografia; mata, pins, alzines, antics camins de carro, ombres, solanes, puja i baixa, com si volgués entretenir el caminant perquè al final hi ha una sorpresa agradable. Abans, roques altes i abruptes amb faldilles de mata i algun pi, i al camí càrritx com unes serpentines que, anat amb compte, no entrebanquen. Pendents i baixades acaben en un bosc baixet, menut, que el vent no ha deixat créixer, un laberint de troncs que van portant al final de l'etapa: cala En Carbó, de còdols vermellosos, rodons, amb vetes blanques, escampats, omplen la riba com si algú els hagués vingut a tirar tots de cop, o com si fes poc que un temporal els hagués empès amb un tronc al mig, un banc per mirar el mar. A mig camí hi ha una casa molt ben posada. Enfilada en un turonet domina els camps i veu el mar al fons, és un racó amagat entre el bosc i el camí de carros. Marca la meitat del recorregut, d'aquest tram de camí de cavalls que comença amb paisatge empordanès i acaba en un codolar vermellós, en un contrast de paisatge que passa per una casa ben posada que ho contempla. 

Favàritx -Es Grau

Favàritx

Capifort

Caseta

Cobert de bruc

Caló de s'Oli

Torreta

 Un cel gris, una mica amenaçador, amb el far de Favàritx que sembla que aguanta totes les adversitats. El camí comença a enfilar-se cap a Presili i Cala'n Tortuga. Roques i bosc a la dreta, va resseguint l'orografia. La pluja primer se sent de lluny, i el camí continua. Morella nou i Torreta són els següents objectius, camins interiors que entren i surten, endins i enfora cap al mar, hi van portant. El vent de nord és el soroll de fons, però el sol es va imposant com s'imposa la calma. Passem un tros de bosc de mata i de pi i alzina i comença a ploure. Estem a les portes de Capifort, Torreta, Torre d’En Rambla, Es Caló de l’Oli, Tamarells i el final, Es Grau. El camí fa pujades i baixades, segueix les pendents de petits turons que separen les cales. Després de Torreta, en el turó, hi ha una casa encarada al mar amb un cobert de bruc, resguardat de la tramuntana. A l’altra banda, una barrera que porta a la casa del lloc, amb camps, tanques i ullastres. 

Castell de Santa Àgueda

Camí empedrat

Paret vermellosa

Restes de la casa

Dipòsit

Torre

Extensions de camp

Vistesa la costa nord

 Cap al camí dels Alocs hi ha un desviament que porta al castell de Santa Àgueda. La pujada transcorre primer entre bosc, la terra és vermellosa, i bona part del camí és empedrat. S’enfila vorejant el turó, i es veu paisatge de camps, llocs (cases), extensions que sembla que les hagin cosit, i cap a tots els cantons, mar. Arribant, una paret també vermellosa dóna la benvinguda. El conjunt de Santa Àgueda el formen una capella, les restes d’una casa, el castell i una muralla que s’estén per l’altra vessant, estables, un pou i una cisterna. Del castell, la torre és la part que queda més intacta i la muralla vessabt avall, dóna la idea de fins on arribaven els dominis del castell. En aquesta banda, es veu la costa nord, a l’esquerra els Alocs, Cala Pilar, i la banda nord de Ciudella, i a la dreta, Pregonda, Binimel·là, Cales Morts, Cala Mica, Cavalleria i l’imponent Far de Cavalleria, un tros del final de la badia de Fornells, i més desdibuixat, la continuació de la costa, la Mola de Fornells, i el que segueix, difuminat. les cases entre les extensions de camp estan ben posades, segurament en llocs estratègics per fer la vida més fàcil. Les mates d’ullastre han crescut fins on els ha deixat el vent, que les pentina i les obliga a créixer fins on ell vol. Malgrat ser un dia plujós, de cel gris, el paisatge sembla embolcallat, i més proper, i la pluja fina acompanya en la vista de la costa, i mar endins cortines d’aigua fan de teló d’aquest esplèndid espectacle. 

La dignitat perduda

Fa temps que una amiga de la família està internada en una residència. No té gaire família i l'anem a veure de tant en tant, perquè cada dia que passa es va apagant com una llum tènue que perd força i lluminositat. El paisatge és desolador. Creuar l'entrada és aterrar en un lloc feixuc, cansat i absurdament patètic. Estan al final de la vida i els tracten com si acabessin de néixer. Com si fossin ingenus i no sabessin ni haguessin sabut mai res de la vida. Han viscut una vida: han sigut joves, adults, han treballat, segurament s'han casat i han tingut fills i néts, germans, nebots. També segurament s'han preocupat per la feina, probablement s'han amoïnat pels fills, per la dona o el marit, han viatjat, han anat al cinema, han llegit, s'han divertit, han portat una casa, potser una empresa o una botiga o simplement han estat empleats , després d'estudiar o de fer mèrits per tenir una vida estable. I, a més a més, molts d'ells probablement han passat la guerra, les penúries de la postguerra i les dificultats per tirar endavant en uns temps hostils. Ara, una estona cada dia al matí i cada tarda els fan jugar a aixecar els braços, a moure una mica el cos, a jocs d'agilitat mental i a cantar cançons absurdes; i pel seu aniversari els posen un barret de punxa llampant com el que devia dur un seu nét quan va fer el primer any, i els fan bufar espelmes ingènuament com si mai no ho haguessin fet, i tinguessin algun motiu per fer-ho enmig de l'esperpent. Asseguts en una cadira de rodes, aparcats davant d'una taula amb un dòmino, en el millor dels casos, o un joc de pintar colors o d'endevinar algun concepte infantil. Tots junts esperen la mort en una mena de guarderia macabra. Segurament els volen fer la vida més agradable i potser més alegre, però el resultat és sòrdid. Potser alguns d'ells han oblidat qui són i on són, però són persones grans, amb tota una vida a l'esquena, molt lluny de la infantesa, i és llàstima que al final de la vida els facin perdre la dignitat que segurament els ha costat tota una vida guanyar-se-la.

Nadal

La taula parada amb la vaixella més elegant, les estovalles més boniques, la coberteria més bona i les copes més cristal·lines. Un dia a l’any, com que és Nadal, tots al voltant de la taula s’expliquen l’última pel·lícula que han vist, l’últim acudit que els ha fet gràcia i una novel·la que han llegit que no han deixat fins acabar l’última pàgina. Comenten si a la feina els ha passat tal cosa, si a la tele veuen un programa que és bonísisim, o si a internet hi ha una pàgina amb les millors receptes, i que fa poc s’han enganxat a una sèrie boníssima. Al costat, parlen de roba perquè una li ha dit a l’altra que porta una faldilla molt maca, i li recomana que vagi a una botiga que tenen coses moníssimes, que ja veurà, però l’altra diu que aquest any del que va malament és de jerseis o que li falta una jaqueta. A l’altra banda de la taula miren el mòbil perquè han rebut un whatsapp que fa molta gràcia, i comenten que són de mirar el facebook, Instagram i el Twitter, o que no, que només els va el Facebook i que encara, que ja n’estan una mica tips, però que el miren perquè hi han recuperat un company de l’escola que els fa gràcia saber què fa, o un parent que viu a l’estranger i així en saben coses. Després, no se sap com, es passa al tema de la feina, i diuen que molt bé, que a veure si tot va bé; o no, que necessiten un canvi i miraran de trobar una alternativa, perquè treballar com treballen ara no és viure. Estan pel primer plat, amb l’escudella, i feliciten a la cuinera, que diu que la fa com la feia l’àvia, i d’aquí algú diu “Recordeu que anava a buscar el pollastre i les verdures pel caldo a la botiga…?" de la senyora que ja no saben què se’n deu haver fet, els plats buits cap a la cuina i surt la carn d’olla, que molts anys enrere els cigrons i tot el demés durant dies i dies l’àvia els anava preparant,… la pilota, la botifarra, les patates, van circulant de mà en mà, i el vi i l’aigua, i una mica de pa, i encara pot sortir el pollastre, però tothom diu que prou, que amb els torrons i les neules serà suficient. De xixona, alacant, xocolata, de crema i gustos combinats, els talls rectangulars es van tastant, però com els d’aquell temps cap, no es poden comparar…i mentrestant la conversa ha anat canviant, l’actualitat i les opinions coincidents o discrepants van enfilant el curs de la sobretaula, i un va pensant que el que parla se’l veu bé, o no, està amoïnat per alguna cosa que no diu, o no deu estar bé per alguna raó, o perquè s’ha adonat que l’acompanyant no li convé, o sí.. .quin canvi que ha fet, no ho haguéssim dit mai.. o aquest altre que està dient alguna cosa molt interessant, i explica que aquest any ha fet aquest regal, o s’ha comprat tal cosa i està encantat… i a fora s’ha fet fosc, i en algun moment, han mirat a cap de taula i han recordat quants anys que fa que falta un i altre, que ja no hi són, i allà mateix sembla que els vegin que somriuen perquè d’una manera o altra també hi són…; i a les tasses del cafè només els queda el pòsit, i ara canten alguna cançó; i de la taula parada amb la vaixella més elegant, les estovalles més boniques, la coberteria més bona i les copes més cristal·lines, ara només en queda alguna copa per beure vichy, i algun vaset afegit per prendre el licor. I ha passat el dinar de Nadal, i la taula quasi bé ja està desparada, els taps del cava i els filferros de les xapes que en la conversa unes mans els han anat donant forma, ara són les engrunes del dinar. I del brindis que hem fet desitjant-nos Bon Nadal i mirant a cap de taula, com si secretament els diguéssim que ja sabem que hi són i se’ns ha escapat un somriure al primer glop de cava amb les bombolles entre els llavis. Perquè també va per ells el Bon Nadal.