En una trona

Assegut al respatller del banc mira l’horitzó. Medita la transcendència del seu moment, assegut com si no volgués que el temps passi perquè ha de prendre una decisió. Té els auriculars posats - potser no hi sona res o potser sí, potser una música que l’ajudi a decidir-se. Potser simplement necessita una pausa, estar tranquil, mirar lluny i mirar-se de lluny la ciutat , la vida, com si les peces difícils d’encaixar del seu tauler des de la trona del banc les pogués mirar millor. És el capvespre  i el vaivé de gent a la carretera de les aigües s’accelera, d’anada i de tornada, però ell immòbil, aferrat a un temps que no vol que corri. Bicicletes, caminaires, corredors, van passant darrere seu i ell, absort en vés a saber què. En el millor dels casos en una pausa simple per desconnectar; en el pitjor, prendre una decisió transcendental, o dir alguna cosa que no sap com dir, o solucionar un problema que li deu pesar. O una decisió inajornable que ha de prendre. L’aire fresc del capvespre fa olor de verd, amb un toc de perfum lleu, dolç, melancòlic i refresca les espatlles. Li diria, com diu la cançó de Manel, que a vegades ens en sortim, que una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. Segueixo el meu camí de tornada, mentre aquell home segueix allà, immòbil, a la trona, mirant de discernir la transcendència, l’abans i el després des d’un respatller, mirant de trobar una sortida, o el punt de partida que li faci fer el gest de canviar-se el que sigui de la seva vida, des d’un respatller que mira de cara l’horitzó.

Les dues taules

Són dues taules de càmping o de pícnic que fem servir per les trobades familiars i que s'havien quedat fora de lloc des d'abans del confinament, i era el moment de tornar-les allà on eren. Recolzades a la porta del carrer, esperava el cotxe per carregar-les, i en aquell compàs d'espera el mòbil és un refugi per fer més ràpid el pas del temps. Un missatge, en diverses parts, com si les males notícies es donessin millor i fessin menys mal a poc a poc, com de puntetes, em va deixar sense paraules. Avui fa  14 anys que es va morir l'àvia, la Ramona, i en sortir de l'església, després d'intentar pair que ja estava, que ja havia sonat aquella nota sorda final de la mort, ella estava allà, a fora, a dalt de la vorera, davant de l'església, i ens vam abraçar, una de les abraçades més càlides, carinyoses i consoladores d'aquell dia en què mai més tornaríem a veure a l'àvia, ni a parlar-hi, ni a riure, ni a escoltar-la. Era cosina germana, sempre atenta a venir a saludar quan ens trobàvem en algun acte, quan coincidíem en algun funeral, o en trobades familiars, i en els darrers anys sempre amb una resposta per les meves curiositats sobre la família. I sempre a punt d'explicar-se, d'explicar, de captivar amb la seva manera de narrar les històries i les anècdotes familiars. Fa uns pocs mesos, posant ordre als llibres enmig del confinament, vaig trobar a dins un llibre dues cartes, un recordatori i una participació de primera comunió de la família. La cartes, eren una de 1939, d'un tiet  des de Madrid, i l'altra, dels anys 60 d'un altre tiet que havia anat a provar fortuna a Veneçuela. Les vaig escanejar i les hi vaig enviar, i el recordatori també, perquè estava personalitzat per fer-la arribar a la nostra àvia Pompília. També vaig començar a repassar dia per dia dels anys 40 i 50 el Diari de Mataró, i quan vaig trobar alguna dada interessant de la família, també li vaig enviar. M'agradava compartir amb ella la història de la família, perquè era l'ocasió per una resposta sempre interessant i aclaridora de qui era qui a la família. Aquest estiu estrany, pensava dedicar part de les vacances a seguir amb la història de la família, a repassar fotografies, a mirar dia per dia dels anys 40 i 50 el Diari de Mataró, com havia fet durant en el confinament, i a esperar la resposta sempre a punt de l'Anna. Una trobada familiar si mai retornàvem a la normalitat, i les possibles troballes que hagués fet, haurien estat una altra ocasió per escoltar-la o llegir-la, per aprendre tot el que sabia de la família, com era aquell i l'altre, com va passar la vida, què pensava, què va fer, fins on va arribar. Un dia d'estiu vaig anar a dinar a casa seva i em va ensenyar fotografies, l'arbre genealògic de la família, i em va explicar anècdotes, pensaments, caràcters d'aquell tiet, de l'altre, dels avis, dels besavis, dels parents, de la religiositat de la família i perquè no, de les excentricitats d'alguns parents llunyans, i em va ensenyar una fotografia que em va impressionar, per veure-m'hi reflectida com mai m'hi havia vist, de cara i sobretot de nas.

Va arribar el cotxe i vaig carregar les taules, amb la mascareta de rigor posada que parava el camí de les llàgrimes galtes avall. Les taules anaven als seients de darrere, i tornaven al lloc, per a una futura trobada de família. Ella ja no hi serà, no sentirem més les històries ben explicades, amb un to de veu constant, suau, serè, rialler, que atrapava l'atenció. Com aquella abraçada càlida, de comfort, de consol, d'aquell dia en què mai més no tornaríem a veure l'àvia. A ella, tampoc. Les dues taules ja estan al seu lloc. Quan les tornem a treure pensaré en aquella tarda que s'esperaven al carrer per carregar-les al cotxe, en aquella abraçada d'avui fa 14 anys; i quan aquestes vacances continuaré la història de la família i del meu pare, tot repassant papers i fotografies de la família, el Diari de Mataró, i buscant paraules per explicar la història, em faltarà ella per compartir-la, la millor còmplice en l'afany per saber i conèixer la família, i segurament per mirar de trobar com explicar-la. Ella, millor que ningú, sabia traçar la història de la família, la sabia fer entendre i la sabia ensenyar. I ens l'hagués explicat en una sobretaula de trobada familar en aquelles dues taules; perquè estimava la família, i per això aquell dia de fa 14 anys ens va abraçar millor que ningú.