La gerra d’aigua freda

• Les gotes hi van caient , i caient, amb més pausa a vegades i amb rajolí, altres, fins que l’última gota vessa i cau la gerra freda, i aleshores mires enrere i veus totes les gotes que han anat caient, que han anat sumant i sumant fins a fer vessar i abocar tota la gerra. I llavors és el moment. El moment d’eixugar-se, de superar el calfred, passar el tràngol i plantar-se. Rebel·lar-se, argumentar i mirar la pròpia dignitat a la cara, que l’aigua freda ha refrescat. Una gerra d’aigua freda és una decepció feta de petites decepcions una darrere l’altra, com avisos que alerten. Alerten que un dia es diu prou, es diu fins aquí, que passa de taca d’oli, per respecte a un mateix que sempre explica alguna cosa del respecte dels altres. I potser hi ha por perquè és com un salt que no sap on cau, que ha anat fent saltirons per evitar fer el salt, fins que s’ha de fer: per veure al mirall la dignitat i el respecte. La dignitat i el respecte de mirar als ulls i no desviar la mirada. La mateixa dignitat i respecte que voldries dels altres si un dia coincidíssiu davant de mirall. Llavors, brindaríem amb copes omplertes d’una gerra d’aigua fresca compartida, lluny de la solitud de la gerra d’aigua freda.

L'àvia

Tenia els llavis prims i les mans boniques: els dits estilitzats, i les mans primes, tot al contrari de les cames, que molts hem heredat, amb el turmell ample i rabassut, i una mirada serena. Quasi bé mai no alçava la veu, i tenia la mirada reflexiva, i l'autoritat moral de qui no necessita cridar per ser escoltat. Havia nascut en plena primera guerra mundial, i va patir la guerra civil i els estralls emocionals, de la guerra i la postguerra. En la vida no ho va tenir tot fàcil, però sempre va saber què volia, no volia anar a l'escola perquè la que anava no li agradava, però en va trobar una que li va despertar la vocació de mestra; la fe sempre la va guiar, com una salvació. I l'humor quasi bé no el va perdre mai, els tips de riure. La guerra, les conviccions religioses, li van forjar unes conviccions que amb la saviesa innata que tenia les va adaptar a les circumstànices, amb una fe profunda.

El gust per les petites coses, per un bon menjar, una bona tassa de "xacolata", per viatjar, per conèixer llocs, li va donar vitalitat, i en va donar als altres. L'interès per la família, els consells que donava, les reflexions, el riure, l'humor, i la serenitat que traspuava van ser la gran lliçó de vida que va donar: l'estimació incondicional. Amb qui riureu, ens deia, quan jo no hi sigui? Riem amb ella, pensem en ella, i en la serenitat que tenia, i en l'humor i trapelleria que també tenia. Ella mateixa a les seves memòries, quan parla dels seus avis acaba dient: "Van ser persones plenes de bondat, que la guerra va marcar molt durament. Que sigui un bon exemple per tots vosaltres, aquesta fortalesa i bondat que els va acompanyar tota la vida". Avui faria 105 anys, i aquells llavis prims, aquells dits estilitzats i aquelles cames rabassudes i la mirada serena segueix sent una lliçó de vida. 

D'un roser i una atzavara

Acabo els últims capítols de L'ombra de l'atzavara de Pere Calders a l'hora del cafè, aquella estona mandrosa de la tarda, de son, de silenci, de pausa. Sec a la terrassa, sota el tendal, que de tant en tant el vent el pentina. La història de la vida de Joan Deltell exiliat a Mèxic encara el final. Deltell a Mèxic hi ha fet la vida, personal i professional, però sempre té Catalunya a l'horitzó, tornar a la terra, tornar als orígens, en una vida d'exiliat en què més o menys tot li ha sortit una mica al revés, però sempre ho encara amb humor i optimisme. Mentre llegeixo aixeco el cap de les pàgines del llibre i als terrats de l'illa de cases que tinc al davant hi observo dos nois que hi han pujat i parlen, segurament veïns que s'han trobat i es deuen posar al dia, contents d'haver-se retrobat; en un altre, com cada dia, al matí uns altres nois hi han fet la vertical, han saltat i s'han exercitat en una coreografia d'exercici físic que s'ha convertit en rutina; dos edificis al costat dels nois de la vertical, un senyor camina disciplinadament cada dia anant i venint pel seu terrat, allargat i estret; dues cases més enllà, un matrimoni també caminen, recorren el perímetre de la terrasa, diàriament, un darrere l'altre, sincronitzats i a bon ritme; als balcons la roba estesa es va gronxant; a la casa de davant hi ha finestrals de galeries, hi ha gent que hi fan vida, de cara a la llum, altres hi tenen un estudi, la cuina o un lloc de pas; i en aquesta illa de cases hi ha el sostre d'una església moderna, que té un terrat en un costat, i el capellà, amb bastó, cada dia en recorre la llargària amunt i avall, amb pas pacient i constant. Segurament és un paisatge molt semblant a moltes illes de cases de ciutats més grans o més petites, el paisatge diari i rutinari del confinament. Retorno a les pàgines de la història de Joan Deltell, que no té sort amb els negocis, que els comença per tenir més diners i poder avançar la tornada a Catalunya, com tampoc té sort en la vida personal, es casa amb una mexicana i no aconsegueix que el seu fill mantingui les arrels catalanes. Però sempre retorna a la feina inicial que li dona estabilitat, com sempre retorna a casa, després de retornar una mica a Catalunya a la seu de l'Orfeó Català a Mèxic. La vida a l'exili, sota l'ombra d'un país que li ha donat una feina i una família, però sempre amb la mirada i el pensament en la pàtria d'origen. A l'exili hi troba una ombra, un aixopluc d'atzavara: no gaire acollidora i minsa, li dona l'essencial però no l'acull. Arriba l'útlima plana, i en Joan Deltell apaga el llum per posar-se a dormir, i es diu a si mateix que ja ha passat un dia i en vindrà un altre, i faltarà menys per tornar a Catalunya. La vida de confinament que ha esdevingut diària als terrats i balcons mentre ha arribat la primavera i el bon temps, ha estat el retorn a la vida de les coses essencials, de fer i desfer a poc a poc, de cuidar la casa, de cuinar a poc a poc; i així com de ben segur en Joan Deltell retornaria a Catalunya amb moltes lliçons apreses, de compromís amb els orígens i amb la identitat, i de no conformar-se amb l'ombra d'una atzavara. Potser fins ara vivíem sota una atzavara, i un virus, invisible, ens ha fet retrobar amb ombres més allargades, fresques, i acollidores, que l'atzavara; la immediatesa, la impaciència, el consum ràpid i efímer, ens ha proporcionat l'instantaneïtat fugissera del dia a dia, sense procurar una ombra més llarga i sostinguda en el temps; una manera de més pausada i amb bases més sòlides, potser amb les coses petites de cada dia més cuidades i valorades, com una ombra sòlida d'un arbre anb moltes fulles i branques, fruit de créixer amb temps, sense presses. Darrere meu hi ha un test amb un roser centenari, de l'àvia Pia, que aquesta setmana li ha florit la primera rosa de l'any. És un tros d'aquell temps antic i casolà, de patis amb ombres d'olor de fulles verdes i branques que aturen els embats del sol. Un roser centenari que evoca paisatges petits, de cases amb patis i portes amb tanques de ferro - barris, a Mataró -, i una rosa de color rosa, delicat i fràgil vestigi d'un temps. Tanco el llibre, i la vida d'en Joan Deltell es queda a dins, a les pàgines, en el Mèxic de l'exili, a l'ombra d'una atzavara, però amb la determinació i el somni de tornar un dia a l'ombra de casa seva a Catalunya, com qui retona al temps casolà, de rosers delicats que vénen d'antic i que floreixen al temps que toca, amb la primavera, d'aquell temps que va marxar, però un petit roser es resisteix que l'oblidem. Potser perquè és millor la seva ombra que la d'una atzavara.