Si ho penses bé

mur esquerre de la plaça del Rei, cada dimecres hi ha 19 fotografies penjades. Cada dimecres a la tarda. Són els retrats de 9 presos i 10 exiliats i represaliats. Al capdamunt de les escales del Tinell hi reciten poemes, hi denuncien les darreres injustícies, i als graons hi canten cançons. Cada dimecres des que hi ha presos polítics i exiliats. Versos i notes entonen diverses maneres de reclamar la llibertat, la justícia i una cosa tan elemental com el dret a decidir el futur col·lectiu d'un poble. Al final de l'acte, tothom es gira cap a la paret de les fotografies i una veu potent en va dient els noms com una lletania i tothom respon llibertat, els noms dels retratats i dels darrers empresonats. Mirant la paret i les cares de cadascun dels retratats, si ho penses bé, els presos són darrere unes parets de formigó cada dia, cada hora, cada esmorzar, cada dinar i cada sopar, cada matí, cada tarda i cada nit; i els exiliats són lluny de casa perquè tampoc podrien ser a casa, serien també rere uns murs de formigó i rebrien les visites rere un vidre i de tant en tant en una sala. En acabat, despengen els retrats, que previsiblement tornaran a penjar-los el dimecres següent. I enfilarem qualsevol carrer del voltant de la plaça per anar a sopar, per pensar què farem demà i demà passat i l'altre, mentres ells, rere el formigó van comptant enrere ara que tenen la sentència. I en la vida de cada dia, a la feina, mentre compres, vas a sopar, al cinema o al teatre o a passejar, mentre converses, de tant en tant el pensament et penja les fotografies en una paret, i et diu "si ho penses bé..." venim de moltes reivindicacions, de moltes mobilitzacions, de dir prou, d'escriure'ls cartes perquè tinguin moltes finestres que foradin el formigó. Enfilo el carrer de la Pietat, entre els murs de la catedral, de palaus i de silenci, fa fred i fa estona que és fosc; i al final del carrer hi ha dos nois que toquen, un el saxo i l'altre la guitarra acústica i canta Quan tot s'enlaira de Txarango, que diu que quan tot s'enlaira toco els somnis de puntetes. El colofó perfecte. Si ho penses bé, el dia que no calgui penjar les fotografies ni que el pensament digui "Si ho penses bé..." tocarem els somni de la llibertat de puntetes. 

Si ens pregunten on anem, anem a Cantallops

Encara és negra nit a l’autopista, i el dia es va llevant tímidament. Els camions enfilen feixucs el carril dret. La frontera amb França està tallada i sortim molt abans de la Jonquera. Fem carreteres locals per la Serra de l’Albera, avui esventada de tanta tramuntana que vincla les alzines i les agita. Són carreteres petites, proporcionades, a to amb el paisatge, que l’acompanyen i acullen els pobles de l’entorn. Anem al tall de La Jonquera per reivindicar la llibertat. Arribem a La Jonquera i seguim les indicacions de manifestació. Els camions aturats, immòbils a l’asfalt, sembla que tot s’hagi aturat menys la repressió. La reivindicació rep de resposta amenaça, coacció d’uniformes, ocupació. Els carrers de la frontera estan ocupats i transitats de bones raons però vigilats amb uniformes del colonitzador que només sap amenaçar i no escolta, ni llegeix ni mira: sit and talk. Partides de parxís, entrepans, proclames, cançons, sota la mirada vigilant de qui no entén res, o no vol entendre res. Per això al cotxe acordem la complicitat que si ens paren i ens pregunten on anem, direm que anem a Cantallops. La veritat, ni l’entenen ni la comprenen. Només la saben tapar amb uniformes, porres, bales de goma, helicòpters i amenaces, que no poden amagar immenses cues de camions. Per això, si ens pregunten on anem, anem a Cantallops.