En un senyal de màxima velocitat 20 hi ha una “enganxina” en blanc i negre que és un dibuix d’uns cabells i unes ulleres, des de la primavera passada que hi està enganxada. Ha passat un estiu, una tardor, un hivern, sol, pluja, vent, i continua allà. La veig quan vaig a caminar i per sota seu hi passen corredors, passejants, caminaires, ciclistes, i de moment ningú no l’ha arrencat. Pels voltants se n’ha enganxat alguna altra però han acabat desenganxades. Aquesta, no. Sembla que vigili o que miri la vista privilegiada que té. Van passant coses, va canviant l’actualitat, van canviant els escenaris i ella continua enganxada.
En les converses sobre l’actualitat, sobre el moment excepcional que vivim, en determinats punts de vista que ens semblen incomprensibles per injustos i per tolerants amb la injustícia, per blanquejadors de tanta ignomínia, hi ha una mena de superioritat moral o intel·lectual que estableix el bé i el mal. Llegeixo un article a L’Ara sobre la declaració de Marina Garcés al suprem, que fa disquisicions sobre filosofia i exhibeix una racionalitat frívola de campionat mundial: supremacisme intel·lectual qui oblida les porres, la injustícia i els drets humans. I penso en l’”enganxina”, allà, resistent, aliena a tant discurs ple de paraules i tan buit. Contra això, aquesta “enganxina” que fa més d’un any que està enganxada a un senyal de velocitat màxima 20.
