Digue’m quin vent

Digue’m quin vent et durà llibertat (Marià Manent) és un vers d’un poema que escullo pel meu tuit diari de poesia per demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

Fa dies que penso que m’agradaria saber què pensa qui no pensa com jo. Què pensa en el fons. Què pensen realment familiars o amics amb posicionaments aparentment frívols de cara a la galeria. Què pensen quan diuen que són d’esquerres i frivolitzen la llibertat, la repressió i la manca flagrant de justícia contra polítics de centre, d’esquerres i contra gent del carrer activista. Què pensen quan el seu benestar és tema de conversa i allà al racó hi ha els seus ideals per posar a l’aparador. Què pensen quan rient frivolitzen amb el llaç groc que portes si segurament ells no podrien viure en llibertat la vida que duen si un dia algú no hagués transgredit la norma establerta. N'hi ha que fins i tot et demanen quant els en cobraries, que te'l compren, fent broma, i et rebel·les perquè saben i coneixen persones preses o exiliades precisament per allò que ells no han gosat defensar. Què pensa qui amb to incert et diu que continuïs amb les teves mobilitzacions. I ells al sofà de casa s’ho miren. Què pensen. Potser ja en tenen prou amb haver millorat la seva vida, el seu dia a dia, perquè a ells no els han vingut a buscar ni els han tocat el sofà. Aquí no hi ha redemptors ni redimits, hi ha drets essencials, que ni les porres no els han fet aixecar ni sortir de casa. Només els han fet dir que tots estan equivocats, els repressors i els reprimits, i han continuat fent la seva. Segurament cap d’ells no llegirà això, i si ho fan segurament ho faran amb displicència perquè és el monotema tan pesat que els treu per uns segons de la seva comoditat. Per això els interpel·laria “Digue’m quin vent et durà llibertat”  o potser ja els va bé com estava tot fins ara. Però insisteixo “Digue’m quin vent et durà llibertat”.

La llibertat en aquell marge

Els entrepans a punt, i el menjar per compartir també. Poso les begudes a la nevera portàtil perquè es mantinguin fredes. Els vasos de plàstic també els tinc, i els tovallons. Tot a punt. Després de molts mails, moltes converses pel passadís, i molts missatges de whatsapp, arriba el dia de compartir Lledoners amb els companys de la feina. És un dia de convocatòria i hi ha força gent. Hi ha dos autocars de Bellvís que han dedicat el dia a anar a les tres presons, El Catllar, Puig de les Basses i Lledoners, a portar una anella que conserven al poble i que la llegenda, i la tradició, diu que qui la tingui a prop, si mai té un problema amb la justícia, tindrà un judici just. Porten lletres de cançons, una guitarra i un micròfon, llegeixen un manifest que explica la llegenda de l’anella i després canten. Nosaltres hi arribem en diferents cotxes, i plantem les cadires i les taules al camp, una mica lluny del marge, i comencem a menjar i a compartir coses per picar. A la presó se senten les pilotes que boten al pati, però avui la megafonia no se sent. És un divendres festiu, 12 d’octubre. Molts companys s’enfilen al marge i, com tothom el primer cop i també cada vegada que t’hi enfiles, és com si veiessis davant teu el mirall que et planta davant dels teus ulls l’evidència, la realitat, te’n fas el càrrec - ja te’l feies abans amb el llaç groc a la jaqueta, a les concentracions, a les manifestacions, amb les pancartes al balcó, etc. però allà, al marge, allò que tens en la ment, en els mitjans que te’n parlen, a les xarxes, … es fa real: la presó on hi ha tancats 7 homes per les mateixes idees i els mateixos ideals que tu. I et remou. Al fons de tot es veu el finestral per on passen després de sopar, i no es veu qui passa però si saluden potser són ells… i veure-ho, fer-ho evident et cau a sobre. I en Joan Bona Nit amb un megàfon que els diu bona nit i hi afegeix en Diamante, un pres en 3r grau que té permisos, i que ha establert una certa complicitat amb els presos polítics. Avui comuniquen amb les presons de les dues preses que també senten el bona nit. Quins contrastos en els temps de la immediatesa, dels automatismes, de les comunicacions ràpides, telemàtiques, la protesta per denunciar que 7 homes estan injustament empresonats es faci amb un megàfon, des d’un marge que s’albiren lluny els qui podrien ser aquests presos, i que es faci silenci per si contesten, lluny, i cridant. La virtualitat amb què expressem el rebuig per aquesta injustícia de presos i exiliats i represaliats, per Twitter, Whatsapp, pels articles als mitjans, per les notícies o els debats que llegim o veiem, allà, en aquell marge, es fa analògica, real: es palpa l’absurda injustícia però alhora la determinació per denunciar aquesta situació, i la necessitat que, malgrat l’aïllament, els presos sentin ni que sigui de lluny la paraula llibertat. 

Després nosaltres continuem el dia a dia, estrany des d’aviat farà un any, amb els nostres horaris, compromisos, distraccions, plaers, però aquell marge perdura perquè et planta davant dels nassos allò que fa mesos que crides a manifestacions o portes a la solapa de la jaqueta o al bolso: que hi ha en aquella presó 7 homes engarjolats per pensar i defensar el mateix que tu. Crides, com pots, i constates el que crides i potser cridar llibertat poques vegades t’ha commogut tant i ha tingut tant sentit.