Un dimarts de primavera

Amb 21 botons cordats avui és un dimarts de primavera i et diria que "Benvingut al cel més alt que han vist mai les nostres celles". A fora hi plou, mentre vivim un món inèdit. Perquè avui és dimarts i és primavera, i amb regust amarg de recompte de cada dia, falten paraules per explicar el que vivim, el que sentim, el que ens indigna, el que ens fa dignes, el que ens revolta. A fora hi plou, i el cel és gris, i aviat florirà la primavera, de rams de verd, de dies llargs, de sol i de pluja. Intentem trobar les paraules, teixir frases i expressions i anar-les cordant i descordant fins a travar la indignació amb la dignitat i amb la revolta, l'afecte amb la ràbia, el patir amb la certesa de la història, de prendre partit per la valentia i no per la mediocritat.

La pluja cau com sempre cau, el cel és gris com sempre, el fred és fred com sempre. Però els temps no són com sempre. Són inèdits. Són tossudament inèdits. Han fet brollar temps antics amagats, sòrdids i macabres, que semblaven superats. Però han tornat, amb raons desenraonades de venjança, intolerància i nul reconeixement ni curiositat per la diferència, per qui pensa diferent, per qui se sent diferent. Per qui vol una oportunitat per decidir el futur. Temps de fer por, de xantatges, d'amenaces, temps de desesperació contra qui té esperança, de desencís contra l'encís d'un temps nou, d'ignorància contra qui se sap amb la bona raó, amb la causa noble, neta i feliç.

Quan els temps antics rovellats es desfacin per la sordidesa, per la por a la diferència, per la temença a la valentia, pel xantatge, per l'amenaça i la pobresa de la mediocritat, vindrà el temps nou de l'encís. I llavors, et diré que serà el cel més alt que hauran vist mai les nostres celles.

És primavera però a fora neva

És primavera però a fora neva. És una primavera d’hivern, el fred es resisteix a marxar i vol donar els últims cops d’efecte abans de deixar florir les flors, verdejar els boscos i els camps, de perfumar els marges, de fer esclatar els brots. La neu cau barrejada amb pluja, va caient incessant, constant, com si es volgués assegurar que cau a tot arreu, que ho rega tot, que no es deixa cap racó. Mira per on una tarda que miro per la finestra al jardí, al cel, a les teulades, i al carrer com baixa l’aigua en un rierol improvisat. Ens aclapara tot el que vivim, hem tornat als temps que no volíem, en comptes d’anar cap als que queden per viure: el pensament cotitza en el grau de llibertat. Però malgrat tot, la dignitat la portem ben alta, amb la certesa de la raó que tenim, que són temps difícils per mantenir la calma per tanta raó com ens empara. Que ens expressem en àgores virtuals, i proclamem consignes per fer-nos companyia. Que un dia arribarem ben lluny. 

I mentre busco, com cada vespre, uns versos per la libertat per posar al twitter, me’n venen a la memòria uns que feia anys que no llegia: 

“Algú que parla i sempre algú que escolta,

no sense cerimònia, potser

per establir més clarament els límits.

Algú que parla i diu el que jo dic

i algú que escolta com escolto jo.

Molt lentament giravolta l’esfera

d’aquesta tarda. Davallem al fons

de qualsevol pou ignorat.

Que esclati
la llum aquosa i tèrbola.

Després

ja respondrem tota llei de preguntes”

(“Algú que parla…”, M. Martí Pol)

Els busco entre setmana en el vagó del metro al cap del dia, o avui en el temps lliure del cap de setmana mentre de lluny se senten els espetecs dels troncs i els braquillons que cremen a la llar de foc.  És aclaparador i indigne pensar en aquesta trista rutina de cada dia, que no vull acceptar com a rutina sinó com un petit gest diari de revolta  per qui no és lliure perquè pensa el que pensa i per qui no pot tornar a casa perquè pensa com no agrada a algú que diu que mana. Entre parada i parada vaig pensant “quin podria posar avui? Aquell? No, que aquell ja el vaig posar l’altre dia, potser aquell altre que encara no l’havia posat mai…" i així 

“Sabia que vindries, que ja era  

l'hora de parar taula dignament,  

d'obrir la porta i enramar el vent  

amb les paraules de la primavera. “

(L’amant de tota la vida, V.A. Estellés) 

O:

“Mai no hem pogut,

però, desesperar

del vell vençut

i elevem en la nit

un cant a crits,

car les paraules vessen

de sentit.”

(“Indesinenter”, S. Espriu )

 I:

"Si fuig la nit vençuda, 

en va l’alba se’n riu, 

pus que venja lo dia 

les mengües de la nit."

("Desengany del món", F. Fontanella)

Es va fent fosc, i la pluja perd força, mentre a la presó i a l’exili la llibertat és freda i la fan resisitir, perquè és primavera però a fora neva. I perquè sempre esperem que hi hagi “Algú que parla i sempre algú que escolta”:

“Que esclati

la llum aquosa i tèrbola.

Després

ja respondrem tota llei de preguntes.”