La senyora Magdalena era una dona que s’havia convertit en una més de la família del meu pare, a Mataró. Es veu que hi vivia i hi tenia família, tot i que havia passat uns anys a Cuba, amb un passat una mica confús i, potser pels meus avis, catòlics i fervorosos creients, una mica immoral. Però pel mateix fet cristià l’acollien a casa com una més, perquè fet i fet ja era gran, i li devien tenir certa estima. El meu pare li va dedicar un tros de capítol a les seves memòries: “Un any per Nadal, mentre dinàvem -perquè no hi havia festa a casa que la senyora Magdalena no fos convidada - la perruca se li va moure. El meu germà Jaume es va posar a riure com un desesperat. Amb l’alegria del xampany les rialles d’en Jaume s’encomanaren tot seguit als altres germans, als pares, a l’àvia, a la Teresita, que n’havia endevinat tot seguit la causa. L’única que no se n’adonà fou la senyora Magdalena, que, creient que rèiem d’una altra cosa, també es posà a riure. I és clar, com més reia, més se li bellugava la perruca.”
Els dies com avui i durant la resta de dies de Nadal és inevitable pensar en els que ja no hi són, que no tenen un lloc a taula però que inevitablement hi seuen, amb nosaltres,potser ens miren, ens observen i ens fan recordar històries alegres i felices. La senyora Magadalena en qüestió va demanar un préstec als meus avis, que no va retornar mai, i no va aparèixer mai més. Per tant, la cosa no va acabar bé. Avui que tots pensarem en els absents, que ens fan companyia d’una manera o altra, jo he pensat en aquesta anècdota i m’he imaginat el meu pare i els meus oncles, la meva tia, la meva àvia, i el meu avi, la besàvia i la Teresita, que no vaig conèixer, rient, feliços. MOLT BON NADAL.
