Referents

En aquesta foto hi surt la meva mare amb uns amics. El senyor i la senyora que té al costat són dos amics que eren matrimoni. D’aquests amics de la família que sempre hi han sigut, en menor o major freqüència, però que sempre han estat un referent de moltes coses i per moltes coses. Ell es deia Josep M. Muñoz Pujol i es va morir ja fa uns quants anys: era metge traumatòleg cirurgià i escriptor, de qui li corregia i li transcrivia, els últims anys de la seva vida, els llibres que escrivia en fulls blancs de paper gruixut, i amb llapis. Hi explicava memòries del seu pas pel teatre com a autor, readaptacions de clàssics, biografies, etc. i jo anava a casa seva a recollir els fulls i a retornar-li els que ja havia transcrit. Quan hi anava parlàvem i m’explicava quin enfocament li donaria al llibre que estava fent, em demanava com ho veia jo, amb una parsimònia oral característica. Algunes vegades la seva dona, la Teresa Lloret, apareixia per la sala d’estar i jo seia a prendre un cafè que m’oferien i sempre era un plaer parlar-hi. Havien vingut a casa als sopars que feien els meus pares amb altres amics, i les meves germanes i jo els escoltàvem des de la cuina en el nostre sopar paral·lel. I algunes vegades havíem anat a una casa que tenien a Sant Vicenç de Montalt. Era una dona culta, gran lectora, gran cuinera, vital, una de les poques dones que havia vist fumar puros, i avançada per la seva època en moltes coses, una de les impulsores d’Enciclopèdia Catalana. I avui hem sabut que ha mort. Són referents de sempre, d’aquells que et vénen al cap quan cuines, quan recordes que fa anys i anys a casa seva hi vas provar una cosa que es deia Tiramisú que ara la trobes a qualsevol restaurant. O la tarta Tatin, o tants altres plats clàssics: rostits, pasta, verdures, etc. Són referents silenciosos, d’aquells que ja els has integrat en gestos quotidians quan cuines, quan llegeixes, perquè s’hi han quedat sense fer soroll, potser batent el mascarpone, o marinant la carn pel roast beef, o llegint un clàssic de literatura universal que no ha passat mai de moda. Perquè els bons i grans referents ho són perquè no són cap moda ni cap ens efímer o passatger.

Un peix de colors

Les addiccions van invadint la vida, primer del qui la té, i després de la resta, de tot un entorn. La van podrint per dins, minvant, se’n fan mestresses. Allunyen, canvien, trenquen moltes coses, tocables i intocables, atemoritzen, preocupen, entristeixen. Van prenent terreny com si un petit objecte en una habitació anés creixent i creixent fins que ocupés tant que no hi cap res més. I les emocions es van teixint de temors, que van pujant des d’un racó del pensament, des de les cantonades, i es van escampant, en un entramat de pors, enuigs, ràbia, i impotència. Vet aquí aquest peix de colors dibuixat, enmig de moltes emocions, de moltes impressions, i sobretot sobretot del principi d’un retrobament i d’un immens propòsit vital: recuperar la dignitat, la vida, reparar molt dolor, picar molta pedra. Potser una al·legoria d’un llarg camí que va de  sortir d’un pou fosc i tenebrós a retrobar la llum, els colors: la vida. En aquella frontera tan fina i tan fràgil que separa la vida de la mort. El retrobament de la separació, el salvament del perill, la voluntat de la rendició.