Segurament d’aquí uns dies d’aquesta casa no en quedarà res. Només un solar per construir-hi pisos. Està a l’avinguda Joan Prim número 280, de Granollers. I en dèiem “a casa”, “ca Lamarca”, o “Granollers”, o “casa els avis”. Tenia una entrada com un túnel que hi permetia l’accés amb cotxe per sobre les vies de les vagonetes que anaven a la farinera. Al final del túnel, el pati del Sagrat Cor, i abans d’arribar-hi, l’entrada a casa, davant per davant d'una habitació amb bótes de vi. Era immensa, o almenys als ulls d’una persona petita, ho era. Tot entrant hi havia una sala, amb un banc, les escales per anar a dalt, amb una capelleta per una mare de Déu, l’habitació de sota l’escala, que comunicava amb el quarto dels sacs, també amb entrada pel túnel, que quan ja no emmagatzemava sacs de la farinera, era el destí dels mobles d’Antiquaris que compraven els meus pares. Passat el banc, s’arribava a un distribuïdor amb una taula de paret, desplegable, i a la cuina, que tenia rebost, i una sortida a un pati que tocava a la fàbrica, i que la meva àvia incansablement netejava amb aigua i zotal, tot raspallant amb una escombra. En aquella part de la casa hi havia també un lavabo i l’accés a la caldera de la calefacció, i un passadís que anava al despatx de l’avi i al paradís per qualsevol nen: el quarto de jugar. En aquell passadís l’àvia ens hi havia passejat al so i ritme d’El carril ja marxa cap a Barcelona. Potser hi vam fer, sumats, quilòmetres i quilòmetres, com les truites que havia arribat a fer a la cuina, que ella deia que si les hagués posat juntes, haguessin arribat molt lluny. En aquesta mateixa planta hi havia el menjador, amb una galeria i una llar de foc amb comporta. Dinars de diumenge, de Nadal, el tió a l'entrada i les corredisses al pessebre, al quarto de jugar, per resar-hi mentre el tió cagava.
A dalt hi havia una sala molt gran, amb un piano, i les habitacions al voltant, el cosidor, acollidor, que feia olor de roba planxada; i el quarto de les sabates que feia una olor de betum que encara la sento. El safareig estava en un balcó terrassa que portava al terrat, i donava al pati del Sagrat Cor, i a la fàbrica.
Aquella casa era una manera de viure que ja no en queda. Els avis hi acollien la família propera i llunyana, capellans, monges, personatges com l'Esteve Albert (bohemi i revolucionari), parents d'arreu; i era escenari, als vespres, del rosari, la lletania diària que l'avi amb èmfasi pronunciava "Sannnta Maria Mare de Déu...". L'olor de cafè amb llet de l'àvia quan ens despertava el diumenge, el sis-cents blanc de l'avi que cada diumenge pujava a Puiggraciós a missa, el despatx del meu pare, a l'entrada de la casa davant de la bàscula, els nius d'orenetes al sostre del túnel; l'àvia amb les copes de cava, coca, aigua pels camells en un gibrell, la nit de Reis; les anades al mercat del barri de Bellavista; les lliçons de l'àvia d'anatomia d'un pollastre, a la cuina. Una manera de viure que ens va ensenyar moltes coses, i ens va donar arrels, valors i conviccions, compartides o no, però ens en van donar, i ens van fer valorar la importància de conviure i de compartir la vida amb els avis.
D’aquella casa, d’aquelles parets, podria fer-ne un recorregut i podria dibuixar-la, si en sabés. De ca Lamarca, de Granollers, de casa els avis, en quedarà sempre l’ànima de la casa, el que hi vam viure, les vicissituds, les penes i les alegries, gràcies als avis: ell, sorneguer, irònic i seriós i alhora bo; ella, la serenitat en persona.
A dalt hi havia una sala molt gran, amb un piano, i les habitacions al voltant, el cosidor, acollidor, que feia olor de roba planxada; i el quarto de les sabates que feia una olor de betum que encara la sento. El safareig estava en un balcó terrassa que portava al terrat, i donava al pati del Sagrat Cor, i a la fàbrica.
Aquella casa era una manera de viure que ja no en queda. Els avis hi acollien la família propera i llunyana, capellans, monges, personatges com l'Esteve Albert (bohemi i revolucionari), parents d'arreu; i era escenari, als vespres, del rosari, la lletania diària que l'avi amb èmfasi pronunciava "Sannnta Maria Mare de Déu...". L'olor de cafè amb llet de l'àvia quan ens despertava el diumenge, el sis-cents blanc de l'avi que cada diumenge pujava a Puiggraciós a missa, el despatx del meu pare, a l'entrada de la casa davant de la bàscula, els nius d'orenetes al sostre del túnel; l'àvia amb les copes de cava, coca, aigua pels camells en un gibrell, la nit de Reis; les anades al mercat del barri de Bellavista; les lliçons de l'àvia d'anatomia d'un pollastre, a la cuina. Una manera de viure que ens va ensenyar moltes coses, i ens va donar arrels, valors i conviccions, compartides o no, però ens en van donar, i ens van fer valorar la importància de conviure i de compartir la vida amb els avis.
D’aquella casa, d’aquelles parets, podria fer-ne un recorregut i podria dibuixar-la, si en sabés. De ca Lamarca, de Granollers, de casa els avis, en quedarà sempre l’ànima de la casa, el que hi vam viure, les vicissituds, les penes i les alegries, gràcies als avis: ell, sorneguer, irònic i seriós i alhora bo; ella, la serenitat en persona.
