Després d’un dia llarg de feina he pujat, com altres tardes, a la carretera de les aigües. La pujada per l’Avinguda del Tibidabo es va enfilant cap a la muntanya i al vespre amb el sol i l’aire de la tarda el camí es fa agradable de fer. A dalt a la carretera ciclistes, caminants, passejants, gossos i descobridors del balcó a Barcelona i al mar, van i vénen. La tarda és clara i el cel blau, el mar es veu blau intens, i els arbres i el camí, nets i desempolsinats despres de la puja. La ginesta comença a florir amb cautela, són temps de sequera. Faig un tros de camí i el sol comença a pondre’s. Giro cua i desfaig el camí. Quan ja estic arribant al peu del funicular passo primer per una casa que té un jardí molt gran amb una paret. De lluny veig un noi que s’hi enfila i una noia que, al mig del carrer, li implora que no ho faci. Quan hi arribo, ell ja està enfilat i ella des de baix li diu que pari i que baixi. L’Antonio va amb uns pantalons de xandall grisos, una samarreta blanca i unes vambes; ella va amb un vestit llarg beige fins als peus i un vel fúcsia. “Antonio què fas, què dius??? Jo no l’he mirat, era un corredor, i ell tampoc no m’ha mirat” L’Antonio segueix enfilat en una propietat privada, dret, amb els braços creuats, i amb cara d’enfadat perquè ha passat un corredor que l’ha mirat a ella o ella l’ha mirat a ell, i per l’Antonio això és inacceptable. Ella li recrimina que pensi que ha mirat al corredor i ell segueix enfilat, desafiant. L’Antonio va amb màniga curta; ella, tapada fins a dalt tot mentre l’implora que baixi de la paret i que deixi de pensar que ella en mira un altre. Jo m’espero lluny per si li fa alguna cosa a ella amb ganes de diir-li a l’Antonio que és un cretí, i a ella que fugi, que corri, que el deixi allà plantat com un estaquirot i que miri a qui vulgui. Que miri el cel blau d’aquesta tarda i el vent fresc d’aquesta primavera massa càlida i que es miri a ella mateixa i el miri a ell i sigui lliure i que cap Antonio li digui a qui pot mirar i a qui no. Segueixo la tornada pensant que hi ha masses Antonios i massa noies del vel fúcsia entestades a pensar que l’Antonio un dia les deixarà mirar el que vulguin i a qui vulguin. Només ho aconseguiran el dia que, valentes, mirin allà on elles vulguin i a qui elles vulguin. Llavors serà una primavera de cel blau més fresca i lluminosa que mai.
