"Quin dia clar que el cor s'esvera:
ha dit l'abril missa primera
i el sol és dolç i l'arbre riu."
Quin dia clar, Joan Salvat -Papasseit
"Allí resplendirà gloriosament i inútilment a la vegada" es referia a la ginesta el meu pare en un article titulat "Què en farem, de la ginesta?" sobre la supressió de la festivitat de Corpus per part de l'Església, perquè a vegades hi ha gestos que no són correspostos, com en aquest cas en què la natura no era corresposta per l'home. Aquesta primavera segurament tot floreix, i la natura resplendeix mentre els homes no sabem què fer-ne, d'aquesta primavera. De la finestra estant la mirem, la sentim, l'escoltem, i la imaginem. Imaginem marges florits, amb la ginesta esclatada, amb flors on hi festegen abelles, papallones i camins de formigues que van i vénen atrafegades. És temps de tardes que s'allarguen, del sol que no té pressa per marxar, de dies que sembla que tornin a l'hivern per retornar a la primavera. És el temps del sol que no molesta, al punt just, amable. És temps també de destapar els braços i tornar-los a tapar, de tons més vius, de verds, de cels blaus, i robes clares, de despertars.
Sortim de casa com si anéssim de puntetes, i tornem de seguida, amb temor, ens creuem amb vianants esquius i silenciosos, que tenen pressa per no tocar de més, i per tornar a casa. Una primavera estranya i una vida estranya. Virtualment la veiem, de llocs llunyans, propers, que va esclatant, i la natura que pren el terreny que li havíem agafat. Tot està a punt, i tot esclata, i la pluja fa créixer els camps, els brots, i ressalta la verdor. I ens ho mirem i ho observem de lluny, a la pantalla.
Mentre aquesta primavera inèdita fa el seu curs marges enllà, cau la pluja uns dies, i surt el sol uns altres, he reprès l'escriptura d'una història de família. Postals de fa un segle per felicitar-se el sant, l'aniversari, les festes, o les celebracions religioses, potser de quan amb prou feines hi havia telèfon o es podien permetre de tenir-ne; cartes d'ultramar dels qui hi havien anat a provar fortuna, fa més de 50 anys; i cartes en plena guerra civil o començada la dictadura, entre germans: històries concretes dins la història col·lectiva. Descobrir parents llunyans que es felicitaven amb postals amb relleus, flors, cares de felicitat, ingènues, amb bons desitjos i molta cortesia; i cartes en temps difícils o de represa d'una nova vida, és endinsar-se en les vides oblidades, que potser expliquen una part de les nostres, de qui som i d'on venim.
I en la represa d'aquesta història, de temps llunyans, penso en aquest temps incert i estrany, en aquesta primavera que no sabem què fer-ne, en el ram de ginesta que dúiem cada any al cementiri, fred, de parets de marbre, de vasos metàl·lics, i que es quedarà als marges, florit, vinclat pel vent i festejat per papallones, i les gèlides parets del cementiri perdran la calidesa de les branques de ginesta, i ressonaran els versos "quin dia clar... el sol és dolç i l'arbre riu"... i el pensament repetirà, com una lletania: "què en farem, d'aquesta primavera...".
