Era un dia gris, de cel pesat, d'aquells que no sap si fer sol o fer núvol, no es decideix. L'ambient de temença es respira, densa. A mig matí, la incertesa es fa certa: quasi bé 100 anys de presó. Un segle de sentència. Un segle, la distància entre el repressor i el reprimit. Al migdia el sol fa una ullada, tímida, poruga. L'asfalt vist de prop, trepitjat, és dur i gris, i dins els túnels, encara més. El camí a l'aeroport a peu és solemne, l'enfilem des de quasi bé la sortida de Barcelona, amb l'ànim pesat de tanta injustícia, de ràbia, però ple de raó, de saber-nos al costat correcte de la història. Caminem inèditament amb companys de feina, de més o igual rang, però en la caminada, iguals. Les indicacions de la carretera, el voral, vistos de prop, sobre el terreny, es veuen a poc a poc, passem per benzineres, i com si féssim un llarg viatge ens hi aturem a proveir-nos. Anem tirant, i arriba la pluja: finalment el dia s'ha decidit per ploure, no per somriure, i fer sol. Per ploure, per afegir solemnitat a la gran injustícia. I avancem, i travessem camps, i la pluja ens mulla, ens cala la roba, la bossa, però avancem, amb una determinació granítica. I arribem, anem a la terminal, a la part de dalt, entre el pàrquing i un bar. Un lloc de pas esdevé un lloc de permanència i resistència. Ens apropem a la passarel·la cap al pàrquing, i les porres pugen, amenacen. La nostra convicció és la nostra arma, la d'ells, les porres, cap argument, cap convicció, només les porres. I es fa el vespre, es fa fosc, i de tornada, la nit és fresca, mullada, però lúcida, aquella lucidesa que dóna la determinació quan té raó.
Dos dies després, són les 8 del matí, i a Vic hi fa fred. El tren arriba puntual, i després de la rebuda, enfilem el pas cap a la carretera, direcció Centelles: la marxa per la llibertat. La carretera una altra vegada de prop, el voral, els carrils, a velocitat de vianant. A l'altra banda, molts cotxes i camions ens saluden i ens animen, cotxes dos cavalls, camions, cotxes d'alta gamma, furgonetes, vehicles de tota mena. La marxa avança i el pas sobre l'asfalt és feixuc, dur, aspre. Com ho és el motiu de fer la marxa: la presó de 100 anys, per a 9 persones que van escoltar la gent i van posar urnes per decidir el futur. Avui fa sol i fa aire, és agradable. Gent gran, de mitjana edat, gent jove, nens, a peu, amb bici, amb patinet, tota mena de gent, de mitjans, i amb un sol objectiu: demanar el dret a ser lliures.
Dues caminades en dos carrils i un voral, pensant en 9 presos polítics sentenciats, i en 7 més sentenciats abans d'hora. Caminant a l'aire lliure, sobre la duresa de l'asfalt, com si l'asfalt fos l'aspror d'aquest estat que ens vol reprimits i callats, i fent la vida de cada dia com si res. Dos carrils i un voral ple de caminants, decidits i pacífics, amb el pes de 100 anys de presó que sumen 9 presos polítics, que només veuen i endevinen l'aire lliure des dels barrots. Sumen 100 anys a estar al voral, mentre la impunitat de la mentida i la tergiversació continua pel carril central, a l'asfalt més aspre, negre i dur. Un dia ho capgirarem perquè "potser el secret és que no hi ha secret / i aquest camí l'hem fet tantes vegades / que ja ningú no se'n sorprèn; potser / caldria que trenquéssim la rutina /fent algun gest desmesurat, alguna/sublimitat que capgirés la història." (Ara mateix, Miquel Martí i Pol) i farem un gest sublim.
