Si menges tonyina, et passarà la por

Diuen que cada dia somiem, però no cada dia recordem el que somiem. Hi ha somnis, en canvi, que es recorden i perduren en la memòria i en el temps. Fa poc, vaig tenir uns quants somnis que encara recordo, entre els quals un de ben curiós, surrealista però alhora real, i en certa mesura bonic. Caminava per un camí de Montserrat, en una banda roca i a l’altra, precipici. Feia sol, d’un dia de tardor, i jo anava ben equipada, de calçat i de roba. Era sabut, llicències dels somnis, que aquell camí estava restringit a uns caminants especials: els presos polítics. Jo caminava amb el Josep Rull. Rialler, fèiem camí i vagament recordo la conversa o el que deia, però la meva impressió és que havíem caminat força, i arribàvem a un punt on hi havia una mena de salt al buit en el camí que s’havia de saltar per continuar. Al mateix lloc hi havia un punt d’avituallament, amb una noia que donava menjar i em donava un entrepà de tonyina, que no m’ha agradat mai. Mentrestant, el Josep Rull ja havia saltat el salt i jo li deia que em feia por, vertiginosa de mena, i ell em deia, amb un somriure, des de l’altra banda del salt: si menges tonyina, et passarà la por.

I em vaig despertar, com qui es desperta d’un somni plaent, bonic, agradable. Però la realitat diu el contrari, el regust amarg del somni, que té de fons aquell somriure en llibertat que em deia “si menges tonyina, et passarà la por”. 

T'ho frivolitzo

Van néixer en la postguerra, en temps d’escassedat, de foscor, de massa religió, que també van practicar, obligatòriament, en abundància. Van llegir molt, van estudiar, van protestar, van treballar, van ser activistes, es van casar, van tenir fills, van mirar de beneficiar-se de l’estat del benestar, van continuar llegint, van continuar forjant-se un pensament, treballant, opinant. Alguns fins i tot van trencar motlles socials, van transgredir allò políticament correcte o acceptat i van fer bandera del seu propi alliberament, tot trencant el que era el correctament establert en aquell moment. 

Van creure en la transició, van votar, van creure en el benestar, en la comoditat, i van anar passant els anys. I arribats a avui, molts d’ells només els queda el benestar, com una mena de “aquí m’aturo” i ja he millorat la meva vida. La gesta ja l'han fet i ara el que passa ja no va amb ells. 

En temps de desconcert, injustícia, molts d’ells només “van”, perquè el benestar adquirit fins ara ja no els dona per comprometre's avui, potser només per arribar, com a molt, a lamentar-se del que passa; o fins i tot a fer-ne humor, de mal gust, caient en el que ells mai no pensarien caure, quan els va tocar de trencar motlles i transgredir les normes establertes, en allò de com que a mi ara no em toca perquè no m'afecta i em queda lluny, no em moc. 

Fa dies que escric aquest apunt i miro de trobar les paraules, i avui llegeixo al diari Ara un article de David Fernández titulat "Qui sentencia què" on hi diu "Que allò anomenat estiu, que ja no és el que era en aquest estrany compàs d’espera, ens serveixi per deixar-nos les neurones esbossant què cal fer, i com, per fer capgirar tornes, fracassar repressions i obrir portes i finestres."

I els que es van aturar quan van tenir el benestar, tenen l'estiu normal, sense compàs d'espera, ni esbossen ni pensen què caldrà fer en un futur. Si per un moment els ho poses davant del mirall, desvien la mirada. T'argumenten el seu lament, la seva postura, com si diguessin: "No t'hi capfiquis, ells ja sabien on es ficaven i jo, t'ho frivolitzo".