Una pila de llibres sovint l'esperava en un carro a la sala de consulta general. Els reservàvem en un espai que hi capiguessin i un carro de prestatges era el millor lloc. Biografies, assaigs, obra de creació literària, i tota altra mena de llibres sobre cultura catalana. Compareixia al cap de poc, amb un posat de savi diligent i somrient, disposat a consultar-los amb determinació i sabent el que hi havia de trobar. També diligentment els venia a retornar i en demanava més, o bé n'agafava més si la pila que havia demanat en aquella ocasió era inacabable. Segurament devien ser tandes de referències que devia haver de consultar o comprovar per les seves recerques i publicacions. Aquestes visites no eren molt continuades però força sovintejades. En altres ocasions, compareixia també a la sala de consulta de fons de reserva, on hi tenia reservats fons de periodistes, intel·lectuals o escriptors: cartes i documentació diversa, en capses i camises en l'argot documental. També amb aquesta documentació era diligent, consultava o comprovava el que li calia i ho venia a retornar al taulell. Sempre m'havia sorprès aquesta diligència, en un món en què molt sovint els usuaris descobreixen i indaguen en documents que els són desconeguts i divaguen perquè són principiants en la recerca, i se submergeixen en els papers sense saber gaire què hi trobaran, però ell anava amb l'objectiu clar i sabent el que hi podria trobar. Anava i venia de la taula al taulell a recollir la documentació o retornar-la sempre amb un somriure amable. Un dia, el vaig trobar en una presentació d'un llibre. El vaig saludar i es va quedar sorprès, i li vaig dir, crec recordar, que si no em situava, m'havia de veure rere un taulell de biblioteca. I em va reconèixer. Dies després, va comparèixer i vam parlar, i en alguna ocasió posterior parlàvem cordialment. Al cap d'un mesos, va venir l'octubre de 2017, la seva adscripció a la política i el compromís amb la causa de molts ciutadans, que ens agradava veure'l en les llistes electorals. I un dia va ser proposat per ser president, i aquell dia vaig pensar que per un temps segurament ja no tindria ocasió de servir-li documentació o llibres, i el veuríem de primera autoritat del país. Al discurs d'investidura, després de pronunciar els objectius, els propòsits del seu govern, i les seves intencions, va citar una frase d'una cançó de Txarango: "Ho tindrem tot i es parlarà de vida". Avui, 16 de febrer, a la manifestació contra el judici polític sonava aquesta cançó i a la pantalla que retransmetia l'avanç de la capçalera de la manifestació l'he vist. Sempre que sento aquesta frase d'aquesta cançó sempre me'n recordo d'ell, i avui han coincidit. I he pensat: a la capçalera hi va amb el seu aire amable, i amb la determinació de quan consultava llibres i documentació.
Potser el dia que ho tindrem tot i que es parlarà de vida, tornarà a tenir una pila de llibres a punt per consultar i unes quantes capses o camises de documentació per venir a examinar. La part final de la cançó diu:
"Serem llum, serem molts empenyent endavant.
Som futur i alegria seguint el pas dels anys.
Que no ens guanyi la por. El demà avui és nostre.
Tu i jo agafant l’horitzó.
Gent de mar, de rius i de muntanyes.
Ho tindrem tot i es parlarà de vida.
Gent de mar, de rius i de muntanyes.
Ho tindrem tot i es parlarà de vida."
I es titula Agafant l'horitzó. Un dia ho tindrem tot i parlarem de vida perquè haurem agafat l'horitzó.
