24 de desembre de 2018. Fa molt fred. El termòmetre del cotxe marca 5ºC. Al camp de Lledoners hi ha forces cotxes. Són quarts de vuit del vespre i va arribant més gent. Els arbres del marge estan més decorats que mai: llaços grocs, banderes, domassos, estelades. Al camp, un arbre de Nadal decorat amb llaços, cors de llibertat amb els noms de tots els presos i exiliats, figures i una estrella que posa Democràcia. En un extrem hi ha dos bidons amb llenya que crema per fer més suportable el fred. Al voltant dels bidons, com una llar de foc, s'hi aplega la gent, que no s'han vist mai però conversen, alguns no hi havien vingut mai i avui han fet el cop de cap i han vingut perquè si no ho feien avui, diuen, se'ls enduran sense haver-hi vingut; altres, en som una mica experimentats, i altres hi venen cada dia perquè viuen a prop; amb la brasa que fa la llenya al bidó, algú diu que hi torraria botifarres i pa, altres miren el foc, i deuen pensar que qui els ho hagués dit que la nit de Nadal haurien d'anar a una presó a reclamar llibertat. És fosc, i la lluna plena treu el cap per darrere els camps de l'altra banda de la presó, una mica ataronjada, com si volgués fer escalfor en una nit freda.
Va passant l'estona i arriba el Bona Nit d'en Joan Bona Nit, amb alguns dels seus acompanyants habituals. Cada dia hi ve, cada nit, diu els noms de tots els presos polítics i els desitja bona nit i llibertat, i al Diamante, un pres de Mali, que ha congeniat amb els presos, que l'han ajudat molt. Cada nom té un "bona nit", i mentre ho diu, tothom pensa en una finestra a l'altra banda del mur i del fossar, en el qui el rep, i et remou.
Abans del Bona Nit, expliquen si ha vingut alguna agrupació o si algú ha portat alguna cosa especial. Des del dia abans hi ha un camió amb una grua que ha desplegat una estrella lluminosa. Aquest camió està al costat dels bidons i té altaveus per on hi ha sonat música mentre no començava el Bona Nit. L'estel de la grua és l'estrella que penja del castell de Tona, i l'han vingut a portar a Lledoners, ben alta, perquè es vegi més enllà dels murs de la presó. I penso en aquell poema de Salvat-Papasseit que diu
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
–de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
El megàfon d'en Joan Bona Nit, l'estel de la grua, els bidons amb llenya, i al fons la presó, i una vidriera per on hi passen els presos i saluden, que fan camí cap a la cel·la. La llibertat té cara i ulls, i veu: l'estel dalt de la grua, uns bidons amb foc i gent que hi conversa, sota el fred d'hivern, i el megàfon. El mirall, la vidriera per on saluden i desfilen 7 presos polítics, cada nit, camí de la cel·la, mentre els esguarda l'estel dalt de la grua, la llibertat que els espera.
