Fa uns quants anys al programa El convidat l’Albert Om va passar un cap de setmana amb la Marina Rossell. Potser d’entrada, i amb una visió amb prejudicis, el programa prometia tòpics, un balanç d’una carrera, la vida d’una cantautora catalana, els records dels inicis, explicar per quins motius s’havia fet cantant, els referents que havia tingut; prometia entrar en la vida desconeguda d’una intèrpret sempre encasellada en la reivindicació de la canço catalana, prometia també potser una dosi de rerivindicació de la cançó francesa, una visita a Moustaki i tot allò que la mateixa Rossell havia anat configurant al llarg de la seva trajectòria, l la imatge d'una intèrpret i d'una veu molt característica.
Però aquesta previsibilitat es va trencar. L’Om sempre sabia portar la conversa al terreny de la confidència, de la reflexió, però no de manera carrinclona o tòpica, sinó serena, reflexiva, i com si no hi haguessin càmeres que ho observessin i no en fossin testimoni. En el moment, doncs, que l’Om troba el to de la confidència, la Marina Rossell explica que el més difícil que havia fet a la vida havia sigut canviar la gelosia per l’admiració, i això li havia causat molta tranquil·litat, i explica que quan havia començat a cantar va veure la Maria del Mar Bonet i pensava que ella no podria fer mai res, perquè tenia una veu més fina, era més guapa, i ella ,en canvi, portava ulleres molt graduades. Explica que durant anys havia viscut amb aquesta sensació. I que el dia que va aprendre a admirar en comptes d'envejar, després de molts esforços, va ser feliç.
I en això hi he pensat molt, aquests útims temps, quan els fets polítics ens fan veure sovint certa competència i no acceptació de certs lideratges en el sobiranisme, cert boicot silenciós, certs silencis que fan molt soroll, i certs gestos que de tan subtils es tornen estridents, i certs recels corcats per l'enveja, com una esclavitud que plana com una boira espessa. I sempre penso: si fessin un Marina Rossell, serien més feliços i les coses anirien molt millor. Les enveges s’esfumarien, perquè l’acceptació que algú és més vàlid que tu en algunes coses, que lidera millor, que té més fusta, no t’eximeix de tenir un paper, de ser vàlid, al revés, et fa anar endavant i et fa ser millor. I qui sap, fins i tot potser despertarien l’enveja de molts quan ells haguessin foragitat la seva. Si fessin un Marina, serien una mica més lliures i feliços, i la llibertat seria una mica més a prop. I Espanya i tot hi guanyaria. Com deia Maragall, a l'Oda a Espanya:
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Feu un Marina, i tot serà millor.
