“Has vist, ostres estan abduïts”, continuen amb les seves mobilitzacions, ostres com estan, tot el dia amb la dèria, amb whatsapps de reivindicacions, amb tuits, amb la història, amb els seus líders que sembla que siguin guies espirituals, es posen en problemes per fer coses il·legals, il·lusos com són que han de complir amb la legalitat i les coses s’han de fer ben fetes, i no amb tanta vehemència. Canvien les fotos de perfil, pengen i guarneixen balcons, finestres, espais públics, sembla mentida que no vegin que estan ofuscats, i que mentrestant el temps passa i ens embarquen a tots en la seva aventura, i amb la metralla de cada dia, de llaços, de hashtags de llibertat… Total, alguns dels nostres recolzen i surten a la foto amb col·lectius que mai no hauríem imaginat perquè la deriva que porten aquests abduïts ens hi obliga.
A molta gent l’actualitat del país ens marca el dia a dia, perquè vivim en un lloc del mapa mundi, tenim una cultura, una història i ens ho mirem tot plegat, de fa un temps, amb més atenció i amb més implicació. Perquè més enllà de les idees de cadascú, fa temps que la nostra manera de veure les coses ha marxat, que el cor i el cap han fet un pas endavant, i encara ens hi queden els peus i la burocràcia.
De ben segur que tots al nostre entorn, en major o menor mesura, d’amistats i de família, tenim més o menys afinitats en com veiem l’actualitat i en com volem el nostre futur. I de ben segur que moltes vegades ens repetim i ens lamentem que ja no va de quines idees tinguem sinó d’humanitat, d’ètica, de valors essencials, i entristeix que la resposta sigui fredament legal i poc humana ni càlida. A vegades penso que ells no poden dir el mateix de nosaltres, o sí… però jo no els voldria mai a sobre el jou de la legalitat i de la repressió. No els el voldria mai. Mai de la vida.
I viuen al mateix lloc, parlen el mateix, més o menys venen del mateix, recorren el territori, llegeixen, escriuen, recorden sovint el que tots recordem però davant l’actualitat i les reivindicacions de llibertat si hagués de fer el guó o dibuixar una bombolla amb el pensament del seu cap hi escriuria “Has vist, ostres estan abduïts”.
La setmana passada vaig viure una anècdota professional curiosa i interessant, i enriquidora. Venia de lluny, d’un altre país. Li havia preaparat algunes coses, i d’altres les havia deixat per quan vingués. Volia material per il·lustrar un llibre. M’ho havia demanat tot amb un objectiu molt concret i determinat i per una finalitat molt clara: escriure per explicar i donar a conèixer la història i la cultura catalanes. Després d’intercanvis de consultes i respostes virtuals, la virtualitat es va convertir en cara a cara. Amb aire germànic i amb el pes dels anys molt ben portat, va ser una estona llarga de mirar, triar, buscar i escollir, amb algú que ve de lluny a descobrir per fer descobrir als altres. En acabat per aquell dia, em va dir que havia escrit una carta a la cancellera alemanya per demanar la llibertat dels presos, i abans de despedir-se em va demanar on es podia comprar un llaç groc.
Vet aquí, vaig pensar, quins contrastos amb algú que ve de fora, estudiós de la nostra cultura de fa molts anys i parlant de la nostra llengua, també de fa molt, i que el preocupi el que passa, que tingui un punt de vista de resoldre les coses per la dignitat i pel sentit comú i el sentiment d’identitat i no per la cotilla de l’abducció, la dèria o les devocions a uns líders abductors. I sobretot, per la llibertat de voler decidir què es vol ser, de mirar en davant i no mirar cap enlaire o cap a un altre costat com si no passés res, o com si els temps de reclamar drets essencials fossin antics i ara no toquessin perquè el sofà és massa còmode. No és temps de devocions, ni d’abduccions, ni de dèries, és temps de no banalitzar, de no fer veure que no va amb mi perquè ves per on jo no sóc de la corda, i quan vinguin a la meva corda i me l’estirin, ja no podré mirar cap a un altre costat perquè no tindré corda ni tindré res.
Il·lusa de mi, cada dia poso un vers o una frase per demanar la llibertat dels presos polítics, i el retorn dels exiliats, i he conegut la dignitat de prop. Però a ells els pesa més el jou del tòpic dels abduïts, ingenus, canviats de camisa, que ara s’han passat al bàndol de proclamacions, dèries i llaços. Mai no els ha preocupat si han decebut, ni si ens han pres una mica d’humanitat que hi compartíem. Ara que ve el mes de Maria, diran que tenim fervors marians.
