El DNI lila

Devia ser cap al migdia del diumenge 9 de novembre de 2014. Ens va donar el carnet d'identitat. Era un DNI gros, amb el grafisme lila, de mida quasi de quartilla. Havia pujat la rampa del Súnion, amb el taca-taca, s'havia preocupat de buscar la mesa per a persones amb mobilitat reduïda, i anava acompanyada d'un familiar. Tenia gairebé 100 anys, i feia l'esforç, segurament titànic, per votar, per posar la seva papereta per decidir un futur segurament inabastable per a ella, però amb un passat a l'esquena feixuc que una urna i una papereta l'alleugerien amb justícia. Va voler posar el seu vot avançant amb les batzegades del taca-taca. Més tard, un noi de mitjana edat acompanyava la seva àvia que gairebé no s'hi veia. "Vinc amb la meva àvia que quasi bé no hi veu" ,va dir, més o menys. Totes dues, amb la torpesa d'un artilugi lent i d'uns ulls mig apagats, van votar sota un aplaudiment espontani i solemne, que semblava un premi a la voluntat. La resta, una desfilada de gent jove i no tan jove que es feien la foto exercint el vot, pares que ho volien compartir amb els seus fills,  amics que s'acompanyaven, famílies al ple, ...i al final el recompte. Sí-sí, Sí-no i No. Uns resultats simbòlics d'una consulta simbòlica que aquests dies jutgen en un judici real i vinculant, i simbòlic de tot el contrari del que essencialment va significar la consulta: el dret fonamental a votar per decidir. I entre manifestacions, entrevistes, denúncies, hashtags, campanyes per reivindicar que votar no és cap delicte, expectació, polèmiques i política judicialitzada, partits que es discuteixen i ens avorreixen, aquell DNI lila, el taca-taca i la vista precària. L'absurditat d'uns i el sentit comú d'una cosa tan simple i elemental com és votar per decidir. I uns senyors amb toga apel·len com una lletania a la llei i a la legalitat... i aquell DNI lila devia passar injustament molts anys sense poder votar. I ves per on ara ho jutgen. I potser va votar no. O sí. Però va votar.