Les tardes tenen un color especial, tots els tons de la mel i del mar es posen entre la terra i el cel. Fan una llum acollidora, càlida i tranquil·la, torrada. Amb el sol que cau, i el dia de camí cap a la nit, és un bon moment pels pensaments, per les reflexions, per explicar relats, per descriure paisatges, per evocar lectures, llibres, modes i tendències.
dimecres, 31 d’agost del 2016
La dignitat perduda
Fa temps que una amiga de la família està internada en una residència. No té gaire família i l'anem a veure de tant en tant, perquè cada dia que passa es va apagant com una llum tènue que perd força i lluminositat. El paisatge és desolador. Creuar l'entrada és aterrar en un lloc feixuc, cansat i absurdament patètic. Estan al final de la vida i els tracten com si acabessin de néixer. Com si fossin ingenus i no sabessin ni haguessin sabut mai res de la vida. Han viscut una vida: han sigut joves, adults, han treballat, segurament s'han casat i han tingut fills i néts, germans, nebots. També segurament s'han preocupat per la feina, probablement s'han amoïnat pels fills, per la dona o el marit, han viatjat, han anat al cinema, han llegit, s'han divertit, han portat una casa, potser una empresa o una botiga o simplement han estat empleats , després d'estudiar o de fer mèrits per tenir una vida estable. I, a més a més, molts d'ells probablement han passat la guerra, les penúries de la postguerra i les dificultats per tirar endavant en uns temps hostils. Ara, una estona cada dia al matí i cada tarda els fan jugar a aixecar els braços, a moure una mica el cos, a jocs d'agilitat mental i a cantar cançons absurdes; i pel seu aniversari els posen un barret de punxa llampant com el que devia dur un seu nét quan va fer el primer any, i els fan bufar espelmes ingènuament com si mai no ho haguessin fet, i tinguessin algun motiu per fer-ho enmig de l'esperpent. Asseguts en una cadira de rodes, aparcats davant d'una taula amb un dòmino, en el millor dels casos, o un joc de pintar colors o d'endevinar algun concepte infantil. Tots junts esperen la mort en una mena de guarderia macabra. Segurament els volen fer la vida més agradable i potser més alegre, però el resultat és sòrdid. Potser alguns d'ells han oblidat qui són i on són, però són persones grans, amb tota una vida a l'esquena, molt lluny de la infantesa, i és llàstima que al final de la vida els facin perdre la dignitat que segurament els ha costat tota una vida guanyar-se-la.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)