Ahir al matí per anar a la Meridiana vaig agafar l'autobús 92 i a la parada a prop del parc Güell van pujar dos passatgers: un líder d'un partit i una regidora de l'ajuntament de Barcelona. Segurament tres anys abans m'hagués agradat veure'ls i hagués pensat "mira que bé tenir-los a prop en carn i ossos", i hagués observat què feien, i me'ls hagués mirat amb simpatia. Costa de dir el dia i l'hora exacte que les coses canvien, i quan canvien recordes tots els petits detalls que han portat a aquest gir, ni esperat ni inesperat, arribat i assumit. Sempre els havia anat a votar sense dubtes, potser pensant que ho podrien haver fet millor, que hi podrien haver posat un altre candidat, que haurien pogut tenir aquesta o aquella idea, més encertada, més favorable a la justícia, a la cultura, a l'ensenyament o a la qualitat de vida dels ciutadans. Però en línies generals, feien el que podien, m'hi sentia més o menys "representada", prenien decisions encertades i responien mínimament al que jo considerava que havien de ser uns mínims per estar al capdavant d'un país, una comunitat autònoma, un poble o una ciutat. Fins que en un moment decisiu la decisió va ser decisiva, no van anar ni per un sí ni per un no. Van quedar en els matisos difusos, vagues, emboirats, estranyament contradictoris i aferrats a uns principis que es perdran per la instransigència. I a l'autobús, en veure'ls, em va saber greu, no tant per ells com per les il·lusions que havien impulsat i que ells mateixos havien esfumat. Devien anar a donar un volt i no anaven allà on hi haurien tingut un lloc: com en el moment clau que no van decidir i la credibilitat es va perdre. I és trist, molt trist...assumir que qui mai no t'hauries imaginat ara està més a l'alçada que aquells qui n'esperaves, almenys, decisió, determinació i dignitat; que ara no tinguin el desig de començar de nou, de fer les coses bé, com qui té l'oportunitat de redecorar una casa i vol guardar els mobles més especials per antics, per bonics o per records familiars però alhora vol posar-ne de nous, recol·locar les coses i renovar-ne moltes altres. Com qui té una oportunitat i la desaprofita, conscient, renegant més dels mobles que aniran a la deixalleria que no pas desitjant veure com quedaran els antics amb els nous. I a la Meridiana, amb la samarreta i amb el punter lila per la igualtat, per fer un país millor, però sobretot perquè tothom pugui decidir, vaig pensar en ells dos: potser haurien anat a passejar tranquil·lament per preparar-se per la campanya electoral... mentre molts decebuts amb ells estàvem on ens hagués agradat que ells també hi fossin...la intransigència guanyada i la credibilitat perduda per fer un país millor. Jo vaig baixar de l'autobús i ells devien continuar fins al final de trajecte, que només continua tornant allà d'on es ve.... perduts per un sí o per un no.
