Les addiccions van invadint la vida, primer del qui la té, i després de la resta, de tot un entorn. La van podrint per dins, minvant, se’n fan mestresses. Allunyen, canvien, trenquen moltes coses, tocables i intocables, atemoritzen, preocupen, entristeixen. Van prenent terreny com si un petit objecte en una habitació anés creixent i creixent fins que ocupés tant que no hi cap res més. I les emocions es van teixint de temors, que van pujant des d’un racó del pensament, des de les cantonades, i es van escampant, en un entramat de pors, enuigs, ràbia, i impotència. Vet aquí aquest peix de colors dibuixat, enmig de moltes emocions, de moltes impressions, i sobretot sobretot del principi d’un retrobament i d’un immens propòsit vital: recuperar la dignitat, la vida, reparar molt dolor, picar molta pedra. Potser una al·legoria d’un llarg camí que va de sortir d’un pou fosc i tenebrós a retrobar la llum, els colors: la vida. En aquella frontera tan fina i tan fràgil que separa la vida de la mort. El retrobament de la separació, el salvament del perill, la voluntat de la rendició.
