El pes de l'any

Falta un dia perquè s’acabi l’any, per treure’ns el pes de les espatlles i posar-lo a la memòria, no gaire lluny per no oblidar. I preparar-nos per anar-ne carregant més cada dia. 

L’any va començar a pesar una tarda d’estiu que vam patir un naufragi, una bestiesa, un intent de perpetrar el terror absurdament cruel, injust i violent. D’aquest nufragi en vam sortir, vam aconseguir surar i mirar endavant. Amb el pes d’aquest maltemps, i el ressò del crit “No tenim por”, vam arribar al setembre, amb determinació, i amb el pes d’haver resisitit. I el primer dia de l’any farà 3 mesos que vam carregar encara més pes: el de la dignitat enfront de la vergonya de les porres, la violència i la repressió. Volíem votar per decidir, per comptar-nos, perquè la democràcia i llibertat van d’això. Aquesta dignitat encara va continuar i ha continuat, malgrat la presó, l’exili, la barbàrie d’usurpar les institucions governades per qui el poble va escollir democràticament. El pes del jou de qui només sap reprimir i el pes de la dignitat de qui fa 3 mesos davant una escola, un centre cívic o un local electoral hi va posar el cos i la llibertat. S’acaba l’any, i les espatlles alleugerides estan a punt per carregar més dignitat, més llibertat i més esperança, més bons moments, malgrat tot. 

Tocaran les 12, i acabarem un any i en començarem un altre, i pensarem que l’any passat quan vam brindar brindàvem per un any millor, i aquest any en demanarem un altre encara millor, perquè cada vegada en som més dignes i cada vegda tenim menys por a fracassar, a caure. Despedirem l’any de l’1 d’octubre quan faci 3 mesos del dia que ens vam reconèixer més dignes, més lliures i més valents. I ho tindrem sempre, amb el cap ben alt, amb el pas dels anys i els tocs de les 12. Perquè la memòria no oblida i el pes de l’any d’aquella tarda d’estiu i d’un diumenge de tardor, sempre el recordarem, sempre ens tornarà a passar pel cor, i per damunt les espatlles.

Si fos Nadal

Si fos Nadal, faria el pessebre, guarniria la casa, i pensaria en el sopar, el dinar, en algun extra que un cop l’any com que és Nadal es pot permetre. Trauria les figures del pessebre guardades tot l’any en una capsa, les garlandes i els ornaments que d’un any per l’altre se’ls nota que ha passat el temps. Si fos Nadal, pensaria en què he de regalar, en el que he de comprar, en quants seríem a taula per Nadal i sant Esteve, en si el menú seria un o un altre, en desitjar les bones festes a la família que no veuré aquests dies i als amics; en no menjar més del compte per evitar haver de bondat després dels dos d’àpats contundents. Durant els dinars, sortirien a la conversa temes quotidians, d’actualitat, de l’última pel·lícula o l’última sèrie, d’alguna cosa que ens hagués passat fa poc, alguna anècdota, o algun record de “T’e’n recordes aquella vegada que…?” o d’algú que ja no hi és i sempre hi era “Ostres, si ho veiés, què diria…”

Però és nadal, és un nadal petit, en mínúscules, de tràmit perquè toca, perquè ho diu el calendari i hem de respectar-ho: el temps és inalterable. És un nadal estrany, un nadal que passarem pensant on som, en un país on quatre persones no el poden passar a casa per les seves idees perquè estan a la presó, i cinc més són lluny de casa pel mateix. Inexplicablement qui vam escollir i hem tornat a escollir perquè ens representin dignament són lluny de casa per això, per posar damunt la taula la voluntat d’una majoria, per donar la cara. Segurament cada nadal ells es deuen trobar amb els seus germans, amb els seus cunyats, els seus pares, els seus parents, hi deuen congeniar més o menys, deuen riure més o menys, deuen obrir cava, deuen menjar escudella, gall d’indi o pollastre i canelons, deuen menjar torrons, n’hi deu haver de partidaris del torró de xixona, del d’alacant, de crema o de xocolata, de les neules sucades al cava o de les neules soles i el cava sol. Uns i altres no oblidaran mai aquest nadal petit, estrany, injust, trist i indignament escapçat. Sis persones més ja estaran a casa, però amb la llibertat vigilada, amb el mal regust del que han passat, del que han patit i del que pateixen els qui no hi poden ser. Al fons del plat d’escudella i entre les bombolles del cava, hi veuré un llaç groc, perquè són lluny de casa, a l’exili injust i indigne, o en una cel·la penitenciària, i perquè tenen tot el dret i la legitimitat de ser a casa. Si fos Nadal, es llevarien al seu llit, seurien a la seva taula, i es dirien Bon Nadal a casa seva. Però és nadal, i s’ho han de dir lluny de casa exiliats o darrere un vidre presos, perquè és un nadal mediocre. Si fos Nadal, serien lliures i feliços, i tallaríem el llaç groc, i al fons de l’escudella hi veuríem el plat i en la copa de cava hi veuríem bombolles que pugen amunt i serpentegen per la copa, i ens farien pessigolles a la llengua. bon nadal.

Ehem...

Devia ser l’any 2012, si no recordo malament, que vaig veure en directe una conferència d’Artur Mas a Fórum Europa. Parlava de coses elementals com el dret a decidir, de greuges com la incomprensió crònica cap a Catalunya des de la resta de l’estat, de la indefensió i l’espoli fiscal, i de la llibertat per decidir i per administrar la riquesa i els recursos de Catalunya. Veníem del ribot a l’estatut i ja portàvem tres manifestacions multitudinàries a la diada. Jo sempre havia votat iniciativa i ocasionalment el PSC però ja en aquell moment em començaven a quedar lluny, perquè ara em tocaven la llengua i la capacitat d’autogestió del meu país i aquestes opcions no tenien una postura clara i rotunda per defensar-ho. Mirant la conferència vaig començar a pensar “ostres , doncs té raó , parla bé i a sobre és més digne que molts altres”. Davant el canvi hi havia gent que em mirava estrany i fent broma algú un dia a la cua del forn em va dir “que m’han dit que votaràs al Mas?”. Van anar passant eleccions, diades, la consulta, compareixences solemnes, plens al parlament històrics. I aquells en qui jo havia confiat i pensava que serien garants dels drets més bàsics i de la defensa de la identitat, cada vegada estaven més lluny. I va venir el 27S, i el canvi de president i més diades i molta dignitat. I l’1O sota garrotades i repressió per voler votar, i el 155 i la repressió cuinada amb qui jo havia tingut confiança i ni els reconec i em fan vergonya, que s’hagin convertit en allò que hipòcritament criticaven dels seus opositors, i els seus opositors han fet allò que se’ls hauria de suposar que farien ells: comprometre’s pels drets més fonamentals i aixecar-se de la poltrona. I la presó i l’exili ...i ells tan amples, o demanant explicacions sense demanar-se si potser haurien de ser ells que ens n’haurien de donar als decebuts per tanta tebior i mediocritat. I ahir per primer cop a la meva vida vaig anar a un míting. Un míting de Junts per Catalunya, afins a qui jo anys enrere pensava que mai no aniria a cap miting, on vas a parar. I resulta que ara per ara són qui més em representa. Quan hi vaig arribar, mentre esperava una amiga bessona en idees polítiques, vaig fer una foto i la vaig penjar a l’Instagram. Al moment, un amic m’hi va posar un comentari :”ehem...en un míting convergent” doncs sí, en un míting de junts per Catalunya. Què passa? Sembla que sempre qui hem de donar explicacions som els que canviem i en canvi els immobilistes no. Podríem preguntar i demanar explicacions a qui no ha sabut ser conseqüent i als qui, cegament fidels a unes sigles, no es replantegen ni dubten de complicitats indignes que atempten contra la legitimitat. Tant de bo un dia la fidelitat cega sigui pels principis i la dignitat, i no per la poltrona. Doncs sí, ehem...aclarim la gola i les idees i la sensatesa.

Són les 6 del matí del dia 6

Són les 6 del matí i el cotxe arrenca cap a Brussel·les. 

Jo vaig néixer 2 mesos i 4 dies després de la mort del dictador Franco. Em van posar Mercè de nom però el meu pare em va haver de registrar com a Mercedes, perquè al registre van considerar que no podia ser que em posessin la forma en català. Anys més tard me’l vaig traduir. Vaig néixer, doncs, quan suposadament el franquisme començava a morir.

I el dia 6 de desembre de 2017, quatre dècades després, he estat en una ciutat, que en diuen el cor d’Europa,  Brussel·les. De camí cap aquesta ciutat belga autocars, cotxes, furgonetes i autocaravanes amb senyeres, estelades, consignes, cartells de llibertat. Sí, cartells de llibertat. Molts ciutadans que han enfilat el camí cap a Bèlgica per anar a demanar una cosa que sembla que a la vella Europa ja ningú no hauria de demanar i tothom hauria de tenir: llibertat. A les àrees de servei de l’autopista molta gent amb llaços grocs a la cua del lavabo i somriures i salutacions de complicitat. En ruta, salutacions amb llums o amb el clàxon. Un dia sencer de cotxe s’acaba en un hotel de carretera, i al pàrquing també hi ha cotxes amb llaços grocs i consignes de llibertat.

I l’endemà arriba el dia. El parc del cinquantenari i els voltants plens de catalans vinguts de molts racons de Catalunya, i cadascú almenys amb una insígnia o una peça groga. Banderes, pancartes i consignes sota un fred intens i un cel gris. Dilluns passat 6 membres del govern de Catalunya van ser posats en llibertat. “Només” en queden 2 a la presó i 2 líders civils. Sí, a la presó i 4 dècades després de la fi de l’autoritarisme. Acusats de violents, volen civisme i volen pau, però volen que poguem decidir lliurement. Volen llibertat. Brussel·les, una ciutat grisa, de cel gris, d’edificis oficials, de monuments amb aires imperials, de gratacels de bancs, d’empreses; impersonal i burocràtica, la pluja ahir a la tarda hi va caure intensament, sobre la grisor puntejada i il·luminada de groc. Hem anat a Brussel·les a dir que hi som, a demostrar que donem suport als qui són a la presó per les seves idees i a dir als qui hi són a l’exili també per les seves idees que tenen tot el nostre suport. Els hem dit que tenen la nostra complicitat contra qui els vol lluny de casa per haver permès votar, perquè fa 7 anys que cada any, cada 11 de setembre molta gent ha sortit al carrer per demanar poder decidir el futur del nostre país. Per escoltar. I la resposta és presó i el 155, que ens ha pres moltes coses i molta legitimitat guanyada a pols aquestes quatre dècades. 

I un dijous 7 de desembre en la ciutat d’Europa, que diuen que n’és el cor, milers de catalans hem anat al parc del cinquantenari per fer sentir la nostra veu perquè sembla que Europa no hi sent ni hi veu de lluny, i potser de prop hi veurà i hi sentirà que volem una cosa tan elemental, simple i necessària per viure: la llibertat. I que hi tenim part del nostre govern a l’exili per haver-la exercit i per haver complert amb la legitimitat que li va donar qui li ha de donar: les urnes.

Vaig néixer 2 mesos i 4 dies després de la mort de Franco, i quatre dècades després un dia 6 de desembre a les 6 del matí pujo al cotxe per anar a Brussel·les a defensar allò que aquestes quatre dècades semblava que ja no calia defensar, com semblava que 2 mesos i 4 dies després de morir un dictador em podien inscriure amb el meu nom. Potser és que encara el franquisme no s’ha acabat de morir. I la llibertat l’hem hagut d’anar a defensar amb un llaç groc, un clam i una dignitat inusitada sota un cel gris al cor d’Europa, com la del president i els quatre consellers exiliats. Són les 6 del matí del dia 6 de desembre, ha començat l’hivern a la tardor i molts hem emprès el camí cap a Brussel·les per fer sentir la nostra veu l’endemà. L’endemà de molts greuges i moltes injustícies de molts anys hem enfilat el camí per la dignitat increïblement 40 anys després de creure que no ho hauríem de tornar a fer mai més.

P.D.: Això sortirà bé. Mai uns musclos gratinats al país dels musclos havien sigut tan bons en tan bona companyia.