La maleta

No recordo la frase exacta, però sí el concepte i la idea. La vaig llegir en una novel·la: Àngels fugaços. Crec recordar que en un moment d'aquesta obra es parla de la ruptura d’una relació, i es diu que s’acaba però que feia temps que s’havia començat a acabar, que era com si un dels dos, o tots dos, temps enrere hagués començat a posar coses en una maleta, és a dir, a guardar sensacions, pensaments, paraules, confidències, complicitats, gestos perquè precisament a través de sensacions, pensaments, paraules, confidències, complicitats i gestos, alguna cosa ha trontollat i s’han anat tancant portes, s’han anat portant peces a la maleta, oberta. S’han anat posant petites decepcions, sensacions espatllades, paraules que posen en guàrdia, com si encenguessin una petita alerta que digués “ep!”; silencis que diuen masses coses, però en el moment penses que potser no n’hi ha per tant. Un trontoll petit que no fa tremolar res. Una petita sensació espatllada no fa una avaria, una sola paraula posa en guàrdia però no és una emergència, una petita alerta no mobilitza; un silenci d’avui potser demà parlarà. Però molts petits trontolls, moltes petites sensacions espatllades, moltes paraules que posen en guàrdia, moltes petites alertes teixeixen decepcions, molts silencis fan emmudir, i fan fer molts viatges a la maleta.  En la manera com ens relacionem, com interactuem, aquesta maleta sempre està a l’habitació del fons de tot, i a vegades hi anem a posar alguna cosa, a vegades no hi hem anat mai a posar-hi res, i en altres ocasions hi fem viatges sovintejats. No és pas una maleta de rancúnia ni de retrets, simplement és un equipatge ple de coses que no ens acaben de fer el pes, de moments que no ens han agradat, que han grinyolat, que hem pensat “jo potser no ho faria” “ostres, quin cop a la moral”. Va despullant la confiança. I potser tardem temps a omplir la maleta, o l’omplim del tot, i el regust amarg hi és; o potser arriba el dia que ja la tenim plena i la tanquem per continuar un altre camí, i llavors se’ns revelen moltes coses, entenem moltes coses, i moltes decepcions agafen forma. El destí de la maleta no el sabem, l’ignorem, com ignorem la maleta mateixa, però aprenem que sempre tindrem el dret a anar a l’habitació del fons a posar-hi alguna cosa, perquè sempre tindrem sensacions, pensaments, paraules, confidències, complicitats i gestos per compartir i per rebre. I la maleta sempre estarà allà: a l’habitació del fons i oberta. Anar-hi o no, depèn del grau de resignació, de decepció o d’acceptació, i de que les sensacions, les paraules i els silencis valguin la pena o no de fer el trajecte. 

Un cop a l’esquena

Un cop a l’esquena et diu que tot anirà bé, que ànims, que ja ho veuràs. Un cop a l’esquena consola potser més la consciència de qui el dona, que no pas a qui el rep. Un cop a l’esquena de consol fa despertar el desconsol. Un cop a l’esquena és una petita empenta per animar i alhora per treure del davant un problema incòmodament compromès. Un cop a l’esquena és un compliment perquè no saps què dir ni què fer, ni com arreglar si hi ha res que s’ha espatllat. Un cop a l’esquena amb la millor de les intencions per refer la millor de les sensacions. Un cop a l’esquena remou i revolta, fa somriure de compromís o de gratitud. Un cop a l’esquena diu molt de qui el dona i de qui el rep. Un cop a l’esquena no es veu, només es nota. Un cop a l’esquena sobreentén obediència a una complicitat. Un cop a l’esquena per entendre un malentès de cop revelat. Un cop a l’esquena desperta la ingenuïtat i la remou. Un cop a l’esquena, cinc dits i una espatlla que posen en evidència paraules, i despullen cares. Un cop a l’esquena, un gest que té per resposta una espatlla. Un cop a l’esquena que porta un sarró carregat de raons. Un cop a l’esquena per escampar els dubtes, els errors. Un cop a l’esquena que, si és una mica fort, fa caure màscares. I llavors, sí, tot anirà bé, ja ho veuràs. Tot es posarà a lloc.

El vestit nou de l'emperador equidistant

L’emperador vol un vestit i li diuen que li fan, li fan emprovar, li diuen que li queda molt bé, li fan creure que hi ha un secret i que el vestit és invisible, que té màgia i que per això no es veu: l’excusa perfecta del sastre per encobrir que no s’ha complert amb el compromís de tenir feta la roba. I entre l’engany i el miratge de fer creure, l’inconscient va acollint la il·lusió, perquè les il·lusions sempre són benvingudes, són atractives i es fan estimar, i van entrant i es van fent lloc. Content, l'emperador està convençut que el vestuari és únic, especial, i que és el millor model per lluir-lo. La convicció i la satisfacció en cap moment no posen en qüestió l’existència del vestit, ni l’engany de qui li ha fet creure que existeix. Els sastres, que temen dir la veritat o revelar la realitat, prefereixen fer creure, llançar una il·lusió imaginària, mantenir-se equidistants, abans que fer el vestit i implicar-se en una forma, una tela, un disseny, una aposta. La importància de vestir un emperador és compromesa, i un error en l’aposta, un fracàs en el disseny, una tela mal triada fa més por que crear una cosa invisible, que no existeix i que, per tant, tothom la pot imaginar com vulgui i la pot veure com vulgui. La complicitat amb l’equidistància, molt en voga en els últims temps, fa veure la realitat, les coses i la vida en general, a la seva mida i conveniència: prendre partit, implicar-se, vol dir posar forma, donar veu, caure d’un costat, i volent-ho evitar, precisament s’acaba inevitablement caient a un costat, que té forma, veu i implicació: surt a la llum, i no troba aixopluc. Uns temps de prendre partit per la llibertat, pels drets fonamentals, per la sinceritat, per despullar el doble joc, i per mirar de cara, per estar a l’alçada, pel compromís. Passar de llarg, passar per alt o obviar la forma, el disseny o la tela, oblida la feina del sastre, com els equidistants obvien les idees, el pensament, el compromís, la coherència i les decisions, obliden opinar en nom de l’equidistància. I un dia algú li dirà a l’emperador que va despullat: i llavors, nu, buscarà el vestit del compromís, de la implicació i del prendre partit. Segurament no el trobarà, perquè fa temps que aquestes robes les llueixen altres. I aquell vestit imaginari i secret, no és cap vestit: és la nuesa despullada posada en evidència per qui, visiblement cobert de roba, ha fet creure en la màgia del vestit invisible. 

Des d’aquí dalt

Fa 3 anys avui era diumenge i em vaig llevar molt d’hora. Vaig sortir al carrer, amb la sensació de dia especial, insòlit. Es cridava a consultar als ciutadans què volien pel futur de Catalunya, tan simple i tan elemental com això. Persones grans que van superar tota mena d’adversitats de l’edat i de les seves condicions físiques eren aplaudides en posar la papereta dins l’urna, tothom es feia una foto en votar amb un somriure a la cara, perquè malgrat no fos vinculant, era el primer pas per assolir i decidir què volem ser. I avui fa 3 anys. 3 anys que simplement es reclama tenir la llibertat de decidir, absurdament travada en nom de la “legalitat” que pobrament només té per resposta presó i exili. Aquests dies m’acompanya molt sovint una cançó que diu: “Des d’aquí dalt tot allò ara em sembla universal. Des del primer niu a l’últim sot, recorrent les planes” Es diu Chaplin, el geni del cinema mut, que amb un bastó, un barret, una manera peculiar de caminar i sense dir res va denunciar les injustícies i va defensar la dignitat potser millor que amb mil paraules. I avui, des del capdamunt d’aquests 3 anys, sí, des de l’últim niu fins a l’últim sot i per totes les planes, aquell camí que vam començar avui, malgrat tot, és més universal i més digne que mai. Com el barret, el bastó i el silenci de Chaplin, “l’inventor del riure que no diu res”, diu la cançó de Blaumut.

Dues mandarines, una poma o dues galetes

Hi ha dies que porto un parell de mandarines; d’altres, una poma; i avui, dues galetes. Els dies de mandarina, les pelo i vaig deixant les pells al banc, mentre em vaig menjant un per un els grills; i després de tirar-les, amb una mica de sabó d’alcohol em rento les mans, perfumades d’olor de mandarina. Els dies de poma, trec l’etiqueta, i com que ja està rentada, la mossego i en tiro l’esquelet, i també em frego les mans amb sabó d’alcohol. I avui he desembolicat dues galetes, cruspides en dues o tres mossegades. Les mandarines en aquest temps tenen el punt just d’acidesa, i els grills esclaten a la boca aquest punt just d’àcid i dolçor. Les pomes conserven la rigidesa i la duresa agradable per mossegar. Les galetes tenen una capa fina de sucre cruixen i es desfan en mil engrunes a la boca. 

Vet aquí tres acompanyants en la pausa al primer banc de la carretera de les aigües mentre per darrere hi passen els pocs vianants, runners i ciclistes que comparteixen el luxe de passar una estona d’un matí de cada dia en aquest camí; i al davant, una ciutat; més lluny, se n’endevinen altres i alguns pobles. I el mar, blau i brillant sota el sol de fred i de vent. I l’horitzó. L’horitzó que algun dia esvairà les incerteses. I llavors me’l miraré amb unes mandarines, una poma o unes galetes, i amb un somriure.

El llaç groc

Que tens cinta groga? Sí, quina vols? Aquesta groc pàl·lid o aquesta altra més groga? Aquesta és la que més es ven. Sí, aquesta, posa-me’n el mínim, 1/2 metre. És la que es ven més pels llaços.  

Mare i filla despatxaven al taulell posat a l’altra banda des d’on veien baixar la gent pel carrer, amb les parets empaperades de paper beige amb dibuixos sixties simètrics i quadrats de color marró. Als prestatges hi tenien capses de pantis, mitges d’escuma, de licra i de llana, samarretes interiors, leotardos, calcetes, calçotets, mitjons de mitja i en un racó una vitrina amb sabons i colònies. Els mitjons de punt penjaven d’unes fileres de penjadors que rodaven per veure tots els models. Sota el vidre del taulell hi tenien mocadors de senyor i de senyora, bossetes pel berenar per les guarderies, i a la vora del vidre una cinta mètrica per medir les cintes i les gomes que guardaven als calaixos. Sota el taulell treien una bossa d’escombraries on hi guardaven les mitges que recollien per “agafar els punts” i les posaven en bossetes de plàstic amb un paper amb el nom de la senyora que les deixava. Els fils en gamma de colors estaven en un dispensador, i les agulles, els botons, els belcros i els gafets, als calaixos. La mare anava amb ulleres grosses, de pasta, el cabell curt i ben pentinat, amb esclops d’infermera negres i mitges, i parlava amb una veu una mica de nas i fluixa. Sovint el marit també hi era, amb cabells blancs i bigoti blanc, per mi el més semblant a un avi de la Heidi de carn i ossos, assegut en una cadira per les clientes cansades o que feien companyia, al costat del penjador amb bates d’estar per casa i pijames. La filla, de veu greu, simpàtica, professional, treia les capses i ensenyava mitges amb la mà a dins per ensenyar la densitat de la licra. Les bosses i els papers d’embolicar tenien el lema de la botiga amb una J grossa en negreta

Ara el taulell és a l’altra banda i veuen pujar la gent pel carrer, i la filla el comanda, i aviat la néta. Essencialment tenen el mateix, adequat als temps, però amb la mateixa essència de sempre: capses al darrere, mitjons penjats que roden i les bates i els pijames penjats. 

També li he comprat uns piquis gruixuts per anar amb vambes, embolicats amb paper blanc amb el mig metre de cinta groga per fer-me un llaç. I he sortit al carrer que abans veien de cara avall i ara de cara amunt. I he pensat en tu: Nen, les botigues del barri seran sempre nostres. Un petó.