Referents

En aquesta foto hi surt la meva mare amb uns amics. El senyor i la senyora que té al costat són dos amics que eren matrimoni. D’aquests amics de la família que sempre hi han sigut, en menor o major freqüència, però que sempre han estat un referent de moltes coses i per moltes coses. Ell es deia Josep M. Muñoz Pujol i es va morir ja fa uns quants anys: era metge traumatòleg cirurgià i escriptor, de qui li corregia i li transcrivia, els últims anys de la seva vida, els llibres que escrivia en fulls blancs de paper gruixut, i amb llapis. Hi explicava memòries del seu pas pel teatre com a autor, readaptacions de clàssics, biografies, etc. i jo anava a casa seva a recollir els fulls i a retornar-li els que ja havia transcrit. Quan hi anava parlàvem i m’explicava quin enfocament li donaria al llibre que estava fent, em demanava com ho veia jo, amb una parsimònia oral característica. Algunes vegades la seva dona, la Teresa Lloret, apareixia per la sala d’estar i jo seia a prendre un cafè que m’oferien i sempre era un plaer parlar-hi. Havien vingut a casa als sopars que feien els meus pares amb altres amics, i les meves germanes i jo els escoltàvem des de la cuina en el nostre sopar paral·lel. I algunes vegades havíem anat a una casa que tenien a Sant Vicenç de Montalt. Era una dona culta, gran lectora, gran cuinera, vital, una de les poques dones que havia vist fumar puros, i avançada per la seva època en moltes coses, una de les impulsores d’Enciclopèdia Catalana. I avui hem sabut que ha mort. Són referents de sempre, d’aquells que et vénen al cap quan cuines, quan recordes que fa anys i anys a casa seva hi vas provar una cosa que es deia Tiramisú que ara la trobes a qualsevol restaurant. O la tarta Tatin, o tants altres plats clàssics: rostits, pasta, verdures, etc. Són referents silenciosos, d’aquells que ja els has integrat en gestos quotidians quan cuines, quan llegeixes, perquè s’hi han quedat sense fer soroll, potser batent el mascarpone, o marinant la carn pel roast beef, o llegint un clàssic de literatura universal que no ha passat mai de moda. Perquè els bons i grans referents ho són perquè no són cap moda ni cap ens efímer o passatger.

Un peix de colors

Les addiccions van invadint la vida, primer del qui la té, i després de la resta, de tot un entorn. La van podrint per dins, minvant, se’n fan mestresses. Allunyen, canvien, trenquen moltes coses, tocables i intocables, atemoritzen, preocupen, entristeixen. Van prenent terreny com si un petit objecte en una habitació anés creixent i creixent fins que ocupés tant que no hi cap res més. I les emocions es van teixint de temors, que van pujant des d’un racó del pensament, des de les cantonades, i es van escampant, en un entramat de pors, enuigs, ràbia, i impotència. Vet aquí aquest peix de colors dibuixat, enmig de moltes emocions, de moltes impressions, i sobretot sobretot del principi d’un retrobament i d’un immens propòsit vital: recuperar la dignitat, la vida, reparar molt dolor, picar molta pedra. Potser una al·legoria d’un llarg camí que va de  sortir d’un pou fosc i tenebrós a retrobar la llum, els colors: la vida. En aquella frontera tan fina i tan fràgil que separa la vida de la mort. El retrobament de la separació, el salvament del perill, la voluntat de la rendició. 

Déu vos Salve Maria…

 

L’olor del caldo mentre es cou em porta als divendres al vespre a Granollers, a casa els avis. Ja instal·lats al piset, al pis de dalt, en arribar travessàvem l’entrada, pujàvem les escales i al final de la sala de dalt una porta tancada amb baf regalimant  donava entrada al piset i a l’olor de caldo, i als avis resant el rosari mentre es feia la verdura al foc i el caldo s’acabava de coure. Quan encara no havien fet el “piset”, la cuina estava a baix, tot entrant al final de tot, amb una porta que tenia una molla, i un ganxo al darrere per mantenir-la oberta. Llavors els avis resaven el rosari a l’entrada sota la mirada de la mare de Déu de Montserrat que hi havia al principi de l’escala: “Déu vos Salve Maria plena de gràcia…” l’Àvia, “Santa Maria Mare Déu…” l’avi. La cuina tenia un pati que l’Àvia netejava amb una escombra, aigua i zotal; un rebost, i el calaix del pa, i un rentaplats innovador en aquells temps. El caldo, les truites, els ous al plat, els exquisits dinars de diumenge de l’Àvia…hi havien fet fortuna. Al menjador, enrajolat fins a mitja paret, la taula s’allargava i al costat hi havia una altra sala amb una llar de foc de marbre que tenia porta perquè tirés. Aquesta estança donava al pati del Sagrat Cor. Sí, com si fos d’un claustre d’un convent …però en aquest cas era el pati que separava la casa de la farinera i hi havia una rajola amb un Sagrat Cor; a la mateixa planta hi havia el “quarto” de jugar amb pintures murals a la paret de la Balbina Busquets, el despatx de l’avi, el “quarto” dels sacs ple de mobles antics que els meus pares compraven als antiquaris per portar a Can Botet i que feia olor de moble vell, de fusta i de vernís antic; el despatx del pare, que tenia una premsa abans d’entrar i feia olor de tabac i xiclet de llimona, i una finestreta corredera al darrere de la taula de vidres de colors. A dalt, hi havia també el cosidor, que feia olor de roba planxada amb una post que tenia un ganxo per enfilar el cable de la planxa i evitar que arrugués la roba en planxar, i el secreter, un moble escriptori amb calaixets secrets…i el safareig i el “quarto” de les sabates que feia olor de betum…l’olor del porro, api, pastanaga, xirivia, pollastre, ossos de vedella i pedrer m’ha transportat a un vespre de divendres a casa als avis aquells divendres que retrobàvem l’Àvia i l’avi, dos referents que no hauríem de perdre mai de vista ni de memòria, com ells no oblidaven el  rosari que resaven cada dia. 

D'aquella casa, d'aquelles parets de Ca Lamarca

 

Segurament d’aquí uns dies d’aquesta casa no en quedarà res. Només un solar per construir-hi pisos. Està a l’avinguda Joan Prim número 280, de Granollers. I en dèiem “a casa”, “ca Lamarca”, o “Granollers”, o “casa els avis”. Tenia una entrada com un túnel que hi permetia l’accés amb cotxe per sobre les vies de les vagonetes que anaven a la farinera. Al final del túnel, el pati del Sagrat Cor, i abans d’arribar-hi, l’entrada a casa, davant per davant d'una habitació amb bótes de vi. Era immensa, o almenys als ulls d’una persona petita, ho era. Tot entrant hi havia una sala, amb un banc, les escales per anar a dalt, amb una capelleta per una mare de Déu, l’habitació de sota l’escala, que comunicava amb el quarto dels sacs, també amb entrada pel túnel, que quan ja no emmagatzemava sacs de la farinera, era el destí dels mobles d’Antiquaris que compraven els meus pares. Passat el banc, s’arribava a un distribuïdor amb una taula de paret, desplegable, i a la cuina, que tenia rebost, i una sortida a un pati que tocava a la fàbrica, i que la meva àvia incansablement netejava amb aigua i zotal, tot raspallant amb una escombra. En aquella part de la casa hi havia també un lavabo i l’accés a la caldera de la calefacció, i un passadís que anava al despatx de l’avi i al paradís per qualsevol nen: el quarto de jugar. En aquell passadís l’àvia ens hi havia passejat al so i ritme d’El carril ja marxa cap a Barcelona. Potser hi vam fer, sumats, quilòmetres i quilòmetres, com les truites que havia arribat a fer a la cuina, que ella deia que si les hagués posat juntes, haguessin arribat molt lluny. En aquesta mateixa planta hi havia el menjador, amb una galeria i una llar de foc amb comporta. Dinars de diumenge, de Nadal, el tió a l'entrada i les corredisses al pessebre, al quarto de jugar, per resar-hi mentre el tió cagava. 
A dalt hi havia una sala molt gran, amb un piano, i les habitacions al voltant, el cosidor, acollidor, que feia olor de roba planxada; i el quarto de les sabates que feia una olor de betum que encara la sento. El safareig estava en un balcó terrassa que portava al terrat, i donava al pati del Sagrat Cor, i a la fàbrica. 
Aquella casa era una manera de viure que ja no en queda. Els avis hi acollien la família propera i llunyana, capellans, monges, personatges com l'Esteve Albert (bohemi i revolucionari), parents d'arreu; i era escenari, als vespres, del rosari, la lletania diària que l'avi amb èmfasi pronunciava "Sannnta Maria Mare de Déu...". L'olor de cafè amb llet de l'àvia quan ens despertava el diumenge, el sis-cents blanc de l'avi que cada diumenge pujava a Puiggraciós a missa, el despatx del meu pare, a l'entrada de la casa davant de la bàscula, els nius d'orenetes al sostre del túnel; l'àvia amb les copes de cava, coca, aigua pels camells en un gibrell, la nit de Reis; les anades al mercat del barri de Bellavista; les lliçons de l'àvia d'anatomia d'un pollastre, a la cuina. Una manera de viure que ens va ensenyar moltes coses, i ens va donar arrels, valors i conviccions, compartides o no, però ens en van donar, i ens van fer valorar la importància de conviure i de compartir la vida amb els avis.
D’aquella casa, d’aquelles parets, podria fer-ne un recorregut i podria dibuixar-la, si en sabés. De ca Lamarca, de Granollers, de casa els avis, en quedarà sempre l’ànima de la casa, el que hi vam viure, les vicissituds, les penes i les alegries, gràcies als avis: ell, sorneguer, irònic i seriós i alhora bo; ella, la serenitat en persona.

Irisada de sol i de llum blava

 

Fa una llum de tarda, daurada, de color de mel, d'aquell daurat que amb el blau del cel i el blau del mar fa una llum torrada, càlida, de fulla de tardor. El cementiri dels caputxins de Mataró està enfilat en un turó, a la falda hi té la ciutat i el mar. Fa poc ha sigut Tots Sants i hi ha ressaca de flors i ofrenes, que es van marcint, els xiprers són robustos, i el crepitar de la sorra amb les sabates és l'únic soroll que se sent. Anem davant dels Massafrets, un llinatge, ironies de la vida, molt adequat a un cementiri. Li portem una clavellina d'aire i un romaní, i resem un parenostre, mentre darrere de cada paraula de la pregària hi anem posant paraules que els diríem o li diríem "hem pensat que una clavellina faria bonic", o el que els explicaríem d'ençà de l'últim ram de ginesta. Aquí hi ha el nostre pare. I la nostra àvia Pia, i altres familiars, ben recordats i enyorats: la tia Juliana, l'Anna M., etc. Pengem la clavellina amb una anella improvisada en un forat de la porteta de vidre que protegeix el nínxol, que té el color de la tarda. Mentre fem l'operació, penso que potser riu, o està content que hi anem, que pengem la clavellina d'aire que li faci companyia, i el romaní. Pugem tres passadissos més amunt, i tot pujant em giro enrere i veig el mar, al fons, blau, sota la llum daurada, amb la ciutat i les cases del voltant del cementiri; és un paisatge agradable, efímer perquè ara aviat es fa fosc, i penso en fer una fotografia però els blocs de pisos que es divisen no la farien bonica. Penso, en canvi, que el retrat perfecte és el que el meu pare va escriure en unes memòries dels seus records de Mataró: "El més curiós i sorprenent és que quan em revé el record de Mataró és sempre la imatge càlida d'una ciutat irisada de sol i de llum blava. [...] La visió, quan em ve espontàniament, és sempre dolça, amarada de claror, com si mai no l'hagués tocat l'ombra d'un núvol [...] aquest punt d'equilibri, de subtil delicadesa, que té el nostre paisatge. [...] Un Mataró, on malgrat tot, hi tocava sempre el sol." Arribades al passadís de més amunt, anem a la Carme. Tantes coses que li explicaria, que riuríem, que comentaríem, tantes lectures que ens recomanaríem...tant temps i tantes coses que ens ha pres la seva mort, i la del nostre pare, penso. I marxem de nou escales avall amb la ciutat i el mar al fons, i el dia que es va apagant, però que encara manté aquella llum de quan hem arribat, de ciutat irisada i de llum blava, que els fa companyia, i ens fa companyia. Em dic per dins aquell vers de Salvador Espriu "dels meus morts que riuen d'estar sempre junts", i de com n'és d'important que ens facin companyia, d'imaginar, ai las, potser ingènuament, que riuen, que estan junts, i que el seu record ens sigui subtil i delicat com el paisatge irisat de sol, daurat de llum càlida, dels colors de la tarda, d'aquell "Mataró, on malgrat tot, hi tocava sempre el sol".

  

L’Antonio

 

Després d’un dia llarg de feina he pujat, com altres tardes, a la carretera de les aigües. La pujada per l’Avinguda del Tibidabo es va enfilant cap a la muntanya i al vespre amb el sol i l’aire de la tarda el camí es fa agradable de fer. A dalt a la carretera ciclistes, caminants, passejants, gossos i descobridors del balcó a Barcelona i al mar, van i vénen. La tarda és clara i el cel blau, el mar es veu blau intens, i els arbres i el camí, nets i desempolsinats despres de la puja. La ginesta comença a florir amb cautela, són temps de sequera. Faig un tros de camí i el sol comença a pondre’s. Giro cua i desfaig el camí. Quan ja estic arribant al peu del funicular passo primer per una casa que té un jardí molt gran amb una paret. De lluny veig un noi que s’hi enfila i una noia que, al mig del carrer, li implora que no ho faci. Quan hi arribo, ell ja està enfilat i ella des de baix li diu que pari i que baixi. L’Antonio va amb uns pantalons de xandall grisos, una samarreta blanca i unes vambes; ella va amb un vestit llarg beige fins als peus i un vel fúcsia. “Antonio què fas, què dius??? Jo no l’he mirat, era un corredor, i ell tampoc no m’ha mirat” L’Antonio segueix enfilat en una propietat privada, dret, amb els braços creuats, i amb cara d’enfadat perquè ha passat un corredor que l’ha mirat a ella o ella l’ha mirat a ell, i per l’Antonio això és inacceptable. Ella li recrimina que pensi que ha mirat al corredor i ell segueix enfilat, desafiant. L’Antonio va amb màniga curta; ella, tapada fins a dalt tot mentre l’implora que baixi de la paret i que deixi de pensar que ella en mira un altre. Jo m’espero lluny per si li fa alguna cosa a ella amb ganes de diir-li a l’Antonio que és un cretí, i a ella que fugi, que corri, que el deixi allà plantat com un estaquirot i que miri a qui vulgui. Que miri el cel blau d’aquesta tarda i el vent fresc d’aquesta primavera  massa càlida i que es miri a ella mateixa i el miri a ell i sigui lliure i que cap Antonio li digui a qui pot mirar i a qui no. Segueixo la tornada pensant que hi ha masses Antonios i massa noies del vel fúcsia entestades a pensar que l’Antonio un dia les deixarà mirar el que vulguin i a qui vulguin. Només ho aconseguiran el dia que, valentes, mirin allà on elles vulguin i a qui elles vulguin. Llavors serà una primavera de cel blau més fresca i lluminosa que  mai.

D’aquest hivern estrany

Fa una tarda d’hivern. D’aquest hivern estrany, càlid i fred. La pujada a la carretera de les aigües fa pujada, sota un cel mandrós i cansat d’un dia que no sap si vol ser hivern o primavera. D’aquest hivern estrany, penso, que si miro enrere ve d’un any qie ens ha fet créixer amb batzegades i sacsejades…Des de dalt a la carretera es veu la ciutat, i el mar al fons, i al darrere el Tibidabo i la torre de Collserola fan de guaites. El mar i el cel s’han confós en un gris uniforme, i fa un fred contingut, suau, amb brisa. Els arbres despullats esperen la primavera, menys un petit ametller que ha tret la flor blanca - “deu-te guard, bandera blanca”. El primer horitzó és la ciutat, amb els relleus dels gratacels, les formes intuïdes de carrers, parcs, llumetes que es van encenent ara aquí, ara allà; el segon horitzó és el mar, de color plom clar, emboirat, amb vaixells que s'hi endevinen. El camí voreja els horitzons, i hi van i vénen caminants, corredors i ciclistes. M’aturo en un marge sota un pi i em menjo una poma i contemplo enllà, com qui fa balanç del que s’hi veu i alhora posa en ordre els pensaments. D’un hivern estrany que ve d’un any estrany, d’aquells temps que en diuen fer-se gran, d’absències sobtades i enyorades. D’un hivern estrany que ens ha portat estiuets i primaveres i que també ens ha glaçat el cor amb aquell martell que ni sentíem de tant constant fins que ha picat fort: fer una abraçada en un comiat a l’exili sota el Canigó, i veure algú que estimes com ha de mirar enterrar la mare per una pantalla. El martell de qui coarta, reprimeix, aixafa, trepitja, vulnera, pica, esclafa, persegueix, humilia, espia i enterra la llibertat. 

I penso, mirant els horitzons, que els qui empenyen la llibertat perquè tinguem els horitzons que vulguem i els mirem des d’on vulguem, tenen el martell al clatell, viuen hiverns glaçats que comencem a normalitzar. I el cel fosc blanquinós del capvespre es va enfosquint. Faig la tornada tot crepitant la sorra del camí amb les bambes, amb banda sonora de cançons tranquil·les del Dausà, versions dels Beatles. D’aquest hivern estrany n’espero que el cor glaçat esmicoli el martell en mil bocins.